Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

viernes, 18 de mayo de 2018

"English camp Lluc": un campament que deixa petjada


Potser tens la impressió, bon amic, de que la vida transcorre sense que passi res d’especial, com si caminassis sense rumb concret. Aquesta sensació de sentir-se perdut no ajuda a augmentar el grau de felicitat que tots perseguim.  

Què passa? Que recordam i ens recream en aquells moments que ens han portat a un grau d’emoció més gran que l’habitual. Quan es tenen coses importants per recordar i explicar als companys les sensacions som més agradoses i amenes. La vida, de cop, es fa més interessant.

Com podem canviar les sensacions menys agradables? Res d’envejar les aventures dels qui duen una vida més interessant. En lloc d’esperar asseguts a que passin coses extraordinàries és millor anar-les a cercar.

Sí, anar a cercar aventures que han de ser emocionants. Aquestes deixen un rastre perdurable. Unes aventures que, com es diu sovint, et fan sortir de la teva zona de confort. Han de fer-nos mirar als ulls de les pors i limitacions que arrosegam. Aleshores sí que ens en recordarem per sempre.

Aquest és un dels propòsits amb els quals ha nascut l’english camp Lluc. Però n’hi ha molts d’altres. Per exemple, reforçar els coneixements d’anglès. És del tot útil en els nostres dies aprendre aquesta llengua. I si es van assimilant les expressions en diferents moments del dia i quasi sense donar-se’n compte, la cosa es facilita.


Enguany l’accent del campament es posa en la naturalesa. Lluc compleix tots els requisits en aquest aspecte. Hi ha un jardí botànic, mil possibilitats de fer senderisme en un entorn ple de roques i alzines que ens transporten a llocs on ens resulta difícil d’anar la resta de l’any. És molt saludable deixar els cotxes, els carrers, el fum i els semàfors pels camins de terra, potser l’olor de la pluja, l’horitzó de les muntanyes.

El medi ambient cal valorar-lo tot el que es mereix. Per això el campament posarà al teu abast noms d’herbes del lloc, així com les seves propietats. Aprendràs el nom de les muntanyes més altes de la Serra de Tramuntana. I també els noms de les aus i altres animals que viuen bosc endins.

Per si fos poc viuràs en les facilitats del santuari de Lluc on durant el curs hi fan vida els blauets. Amplis dormitoris, camp de futbol gran i petit, una piscina reglamentària, plena d’aigua blava i neta. Uns espais immensos on podràs córrer i jugar.

Però també és bo de pensar en la cultura. A Lluc hi trobaràs un museu que mostra utensilis dels primers pobladors i coses de segles passats, escoltaràs màgiques llegendes contades pels pelegrins d’altres temps mentre pujaven al santuari. També és important conrear aquest sentiment tan íntim i una mica misteriós que té a veure amb Déu i la seva Mare. A Lluc hi ha la imatge de la Mare de Déu tan visitada pels mallorquins al llarg de l’any.


Això és tot? No, encara hi ha més coses i potser les més importants. La persona humana ha de viure amb uns valors i una educació, altrament es converteix en un marginat, algú que no encaixa amb la societat i que potser és un destorb pels seus companys. Aprendràs el valor de conviure, compartir, respectar, valorar els altres i les coses de l’entorn.

Probablement t’oblidaràs del mòbil i de la consola. Descobriràs, en canvi, el blau del cel,  el cant dels ocells, els paisatges de la Serra, la silueta que dibuixen les muntanyes…. I endemés tindràs un equip humà —el que organitza el campament i t’acompanyarà cada dia— que en sap molt de tot el que hem explicat. Cada monitor tendrà a càrrec 10 nins o adolescents. Cada 12 participants tindran un professor d’anglès. També hi haurà un socorrista a la piscina i el personal propi de l’administració, neteja i manteniment del santuari. 

Ja ho saps. Tria els dies més convenients per a tu i els teus pares. Vine per veure els edificis i quelcom de l’entorn el 19 de maig, jornada de portes obertes.

T’esperam. No te’n penediràs. El campament serà un record que deixarà petjada en la teva vida. Tota la informació que ncessites la trobaràs a www.lluc.net

Manuel Soler Palà, msscc

lunes, 30 de abril de 2018

Crònica abril 2018

Lluc dia a dia / Ramon Ballester Vives


1. Diumenge de Pasqua Florida , després de la memorable Vetlla Pasqual  amb la vivència cabdal de la nostra fe, la festa de la llum eterna. ”La resurrecció de Jesús és l'esclat de vida, la llum que resplendeix en la foscor, el punt d'inflexió que capgira la història de la humanitat”. Presideix la Concelebració el P. Prior Ricard Janer. Després, al refetor de  la Comunitat les felicitacions cordials amb el simbòlic crespell de la pau.

2. Segona festa de Pasqua  amb el tradicional  pancaritat. L'Acolliment de la Font Coberta amb les taules plenes, compartint les panades i rubiols. També els restaurants s'omplen de gent.

3. Una  cinquantena de pelegrins de l'Associació de Persones Majors de Sant Joan fan l'anual pancaritat a Lluc. El P: Manuel Soler els dona la benvinguda i celebra la Missa que participen amb les lectures i cants.

5. Visita privada del Bisbe Mns. Sebastià Taltavull que acompanya a Lluc dos preveres menorquins: el Rector i el Director Espiritual del  Seminari Diocesà de Menorca.

7. El P. Manuel Soler fa el baptisme de Júlia Canals Cañellas de Pollença filla de Josep Canals Rabassa i de Francisca Cañellas Cladera.

L'Orquestra de Cambra de l'Escolania, dirigida per Rosa Cardona està de gira per Lituània, convidats per la prestigiosa coral lituana de Dagilelis. Han fet dos concerts excepcionals, una a la ciutat de Siauliai i l'altre a la ciutat de Seduvas. Una experiència que combina passió per la música i el plaer de conèixer noves amistats i noves cultures.



11. El P. Manuel Soler a les 11:00 dona la benvinguda i celebra la Missa a un nombrós grup -més de 200- de la Tercera Edat de Ntra. Sra. del Carme del Coll d'en Rabassa.

19. Uns 600 alumnes de sisè de les diferents Escoles Diocesanes han vengut a Lluc per passar un dia amb activitats diverses, acompanyats amb els respectius mestres educadors i la direcció d'Antoni Seguí, Delegat d'Ensenyament de la Diòcesi. S'han reunit a l'Acolliment del Centenari on han escoltat l'Escolania dels Blauets a més de tenir moments de pregària i participar en jocs i gimcana als entorns del Santuari.

20. Un grup d'alemanys que pertanyen al moviment "Vacances per l'esperit" visiten el Santuari i participen d'una Missa que celebra el prevere que els acompanya.

Visita el Santuari el canonge honorari de la Catedral de Santiago Antolin de Cela. Actualment és rector de la parròquia de la "Virgen de la Encina" de Ponferrada. L'acompanya un petit grup de la parròquia Mare de Déu de Montserrat de Palma. Reben una informació sobre Lluc de part del P. Manuel.

21. Mn. Jaume Alemany puja a Lluc a peu els darrers kilòmetres amb un grup de 75 fidels de la parròquia Mare de Déu de Montserrat. El motiu és els 50 anys de l'erecció de la parròquia i el 25 del començament del nou temple. També ofereixen l'esforç de molts d'ells que han fet i repeteixen el Camí de Santiago. En el Cambril preguen, canten i ofereixen canastres de fruita a la Mare de Déu. El P. Manuel els dona la benvinguda en nom de la Comunitat i recorda, entre altres coses, que són una anella més de les peregrinacions a Lluc que van començar fa 750 anys.

Una coral procedent de Noruega, nomenada Skipvet, com el poble d'origen, ha volgut cantar a Lluc i ho ha fet a la Plaça dels Peregrins, devora el portal major. Un bon nombre de gent s´ha apropat a la coral per tal d'escoltar-los i fer-los els merescuts aplaudiments.


Baptisme d'Arlet Nayeli Medrano Amaya. Viu a Palma amb els seus pares que són de Bolívia.

22. Per quart any consecutiu es fa la IVª Trobada de Corals de centres de l'Església a l'Acolliment del Centenari. Hi han participat quatre corals i cada una ha cantat dues cançons. La cloenda ha estat la part més emotiva ja que les quatre han interpretat juntes la cantata "El follet valent" amb música de Núria Juanet i textos de Rosa Nogué i Clara Ripoll. Familiars i amics dels cantadors han aplaudit molt.


Reb el sagrament del Baptisme na Lina Coll Figuerola que viu amb els seus pares a Inca. El celebra el P. Manuel Soler.

23. Sant Jordi. Festa del llibre a l'Escolania. El patiet interior engalanat amb grans flors de paper, cossiols i una paradeta de llibres ha estat el lloc atractiu per la celebració. La professora de l'Escolania Francisca Moreno Brunet ha preparat una dinàmica per fer participar els alumnes en la importància i el gust de la lectura i les seves derivacions formatives.


24. IVª Trobada a Lluc de la Federació d'Associacions de Majors de Calvià (FAMAC).Celebra la Missa  Mn. Josep Antoni Guardiola acompanyat per una  coral i guiterres.Fan una ofrena d'un ram de flors a la Mare de Déu.

25. Durant aquest temps de primavera gairebé molts de dies puja al Santuari un grup en esperit de pelegrinatge. Avui organitzada per l'Ajuntament hi ha la Trobada de Campos. Unes 400 persones tenen una Eucaristia a l'Acolliment del Centenari que presideix Mn. Francesc Munar, rector de la parròquia, i concelebra el P. Manuel. A més d'una ofrena de flors presenten un plat de ceràmica commemoratiu i productes típics de la gastronomia casolana.

26. L'Associació de Persones Majors de Pollença (Sa Nostra) com cada any, han vingut a venerar la Mare de Déu. A les 11:00 el P. Gaspar Alemany els dona la benvinguda i celebra l'Eucaristia. Abans de la Celebració  l'Escolania s´hi ha fet present per cantar una Salve  i l'Ave Maria.

27.Organitzada pel Secretariat de Col.legis dels MM.SS.CC. han vingut a Lluc un centenar d'alumnes d'ESO del col·legi Sagrats Cors de Sóller, per celebrar una jornada. La trobada de "Vida i Fe" s´ha celebrat a l'Acolliment del Centenari. Hi ha participat l'alumnat d'ESO de l'Escolania. Hi han treballat activament professors d'ambdues escoles i la professora Maribel Garcia de l'escola  Mare de Déu del Coll de Barcelona. Les activitats han acabat a l'hora de la Salve a la basílica amb l'assistència de tots. Plegats han resat l'oració a la Mare de Déu de Lluc creada en motiu del Centenari de la seva Coronació.

Visita el Santuari un nombrós grup del Col·legi San Cayetano de Palma. Els alumnes també han assistit al cant de la Salve.

29. A les 12:00 la portalada de la basílica s'obri per acollir l'anual Romeria del Rocío amb el venerat estàndard de la "Sin Pecado" i els vistosos pelegrins amb les seves insígnies i bordons. Celebra la Missa el P. Jesús Tadeo Moreno, jesuïta, acompanyat de la coral “rociera”. A l'Acolliment del  Centenari segueix  el dinar de germanor i la festa.   


viernes, 20 de abril de 2018

Lluc segons en Gafim (i II)

Continuació

Sortim per anar a l‘església. Baixam per l‘ampla escala, feta de nobles materials, i travessam el pati de la magnòlia.

-Vaja una magnòlia! – s’admira Monsieur Paul.
-Potser és la més bella de Mallorca...

De sobte, Mr. Paul Dubios de Chanteclaire i Subiron es recorda que ha nascut a la pàtria  de la Marsellesa, i em llança amb tota la ironia d’un perfecte radical socialista:.

-Què vol dir amb això de la més bella de Mallorca? O es creu que la proximitat...?

No li deix acabar la frase.

-Tengui present, estimat Monsieur Paul, que ben prop de les arrels passa una claveguera...

-Ah!

Immediatament abans d’arribar al pati de l’església, ens aturam a mirar les nombrosíssimes promeses que es guarden dins la sala mostrador de l’esquerra. Hi ha un vertader exèrcit d’uniformes militars, galons posats dins quadres i banderes polsoses. També s’hi veuen horribles vestidets funeraris, retrats, abundant ortopèdia i agraïda anatomia de plata i cera.

Davant per davant hi ha una sala on venen els clàssics souvenirs.

-A Lourdes, aquest negoci hi representa molts de milions cada any!
-Monsieur Paul, vostè sembla molt ben esmolat per la discussió...
-Esper que no me negarà que, des d’un punt de vista, la devoció és una font d’ingressos molt productiva...

La meva mirada expressa en aquest moment tot el menyspreu que m’inspiren les insidioses ironies del meu company. Però ben aviat me tem que el que vol el gran belitre és provocar-me. Perquè jo sé que Monsieur Paul, encara que un poc anticlerical, és  catòlic, apostòlic i  ben romà...

El monument en bronze al bisbe Campins, insigne benefactor de Santuari, ocupa el centre del pati, just davant el portal major de l’església. L‘escultura, que representa el bon prelat genoll en terra, damunt un caramull de roques de fingida rustiquesa, és un poc pesada i tafarruda, però està bé d’argument. El gest de bisbe és un gest d’oferiment, transsumpte del fervor cavalleresc d’aquells bisbes guerrers d’antany, tan valents i esforçats com devots i humils.

- Aquesta façana amb aquestes motlures de ciment és d’un mal gust ben típic.
- A quin tipisme fa referència, Mr. Paul?
- Al de l’època, naturalment... Què es pensava, doncs?

El meu amic em tranquil·litza amb un somriure que és tot un poema de bonhomia.
Entram en el temple per una desgraciada vidriera lateral. Artísticament, a Lluc tot és bastant desgraciat; tot, fora la meravellosa imatge de la Mare de Déu. Passam per alt les nombroses pintures murals de l’interior, (1) i ens encaminam dret a l’escala que porta cap al cambril de la Bona Mare de Lluc.

Heus-la ací. Mirau-la. “Morena com el pa torrat i bella com la Sulamita”, somriu, tota petitona i deliciosament gòtica, amb l’Infant al braç.
Llorenç Riber suposa, amb molta penetració, que es va fer petita per infondre més amor. Exacte.

Aquesta imatge, d’un gòtic fabulosament savi, és una perfecta encarnació de la feminitat pura, graciosa i quasi pueril, de la Verge Maria. Es fa estimar. No hi ha més remei que estimar-la.

Ens asseim a un dels bancs que hi ha al fons de la capella. Mentre Monsieur Paul es mira les pintures laterals que representen les escenes de la miraculosa aparició, jo llegesc una vegada més, de les moltes que jo he fet des d’aquell dia, ja llunyà, que el meu pare, sense amagar la seva emocionada tendresa, em va mostrar per primera vegada la invitació: “Demana, fill meu. Estic de gràcia”.

Som tots sols a  la capella. Al cap d’una curta estona de fruir del més beatífic dels silencis, començam a sentir una remor sorda i estranya, que ve de l’escala. Allargam el coll i estiram l’orella en direcció a la porta i veim aparèixer-hi, un  al costat de l’altre, la parella de llorencins, les mans agafades, que s’acosten caminant de genolls fins al peu de l‘altar. Llavores, cada un pel seu costat, pugen les escaletes del cambril i besen els peus de la imatge...

Jo mir la Mare de Déu, i... no voldria pecar d’irreverent, però juraria que el somrís, un poquet estereotipat per tants de segles de glòria, s’humanitza ben visiblement, quasi fent-se de carn i accentuant-se fins al límit en què el somrís deixa de ser-ho per convertir-se en franca rialla...

En tem que per les galtes, plenes i rosades, de Mr. Paul Dubois de Chanteclaire  i Subiron, lleneguen, silencioses, dues fines llagrimetes.
Mai no li faré al·lusió a aquesta inequívoca i escandalosa senyal de tendresa. No està bé abusar dels homes que ploren com plorà l’anticlerical Monsieur Paul aquella tarda d’abril, a Lluc, davant la  Mare de Déu...

Sortim de la capella amb els llorencins. En el replà de l’escala el veterà ens explica, senyalant les parets:

- Això són ses banderes de tots es pobles de Mallorca; i aquesta més guapa, que hi ha dins aquest mostrador, és sa que duguérem ets artistes d’es Grupo quan tornàrem de la guerra.

I el cellut cicerone ho diu amb l’íntima satisfacció, però també amb la tranquil.la seguretat dels homes que, quan arriba l’hora, saben complir el seu deure de fills de la terra.
****
Lluc és un gran centre d’excursionisme; però a l‘hora de l‘arribada de l‘autobús, si els dies són llargs, ja no queda temps més que per fer dues curtes passejades: anar a la Font Coberta i pujar als Misteris. Les excursions s’han d’organitzar per als dies següents.


La modesta i pacífica Font Coberta es troba a lla vora del camí vell, a unes tres-centes passes a ponent de la Plaça. No té res d’extraordinari ni tan sols d’interessant, però... és la Font Coberta, o sigui, un lloc consagrat pel costum, que ací, en aquesta contrada de bon llinatge mallorquí, pren tot d’una la dolcíssima sabor d’una bella tradició.

Per anar a la Font Coberta, sortim de la Plaça per la barrera que tanca les terres de Ca s’Amitger, que amb Menut, Binifaldó i altres possessions, constituïen altre temps el vast i ric patrimoni de la Mare de Déu. Per un camí excel·lent, ombrejat per pollancs de fullam tremoladís, arribam a la Font que assacia la set del romeu i abasteix les necessitats del Santuari.

- És molt probable que l’Ajuntament d’Escorca trigui encara molt de temps a municipalitzar les aigües...
- Afortunat Ajuntament sense poble! – sospira Monsieur Paul.
- No té poble, però té un dels termes més grans de Mallorca. El Santuari, l’antiga hosteria, amb el seu deliciós porxo de plaça castellana, la Casa de la Vila, la botiga, el cafè-estanc, Ca Ses Monges, tot el que veu al voltant de la Plaça, forma el nucli urbà més important... què dic més important? l’únic que hi  ha dins tot el terme. Per qualque cosa els d’Escorca, habitadors tots ells de les possessions que l’integren, li diuen “sa Plaça”, amb majúscula. Hi ha pobles d’un sol carrer; aquest està constituït per una plaça. Urbanísticament, sempre és preferible una plaça a un carrer. Les cases donant-se les mans al voltant d’una creu o d’una font... Vet-aquí un símbol de gran valor social.
La Font Coberta és lloc molt freqüentat. Això salta a la vista, no per la gent que hi trobam, sinó per la quantitat de fogons improvisats en terra, i, sobretot, per l‘abundància de papers, pells de taronja i altres despulles que hi ha per tot arreu.
- A Mallorca encara hi ha mota de gent que no sap anar a menjar “pa amb butxaca” al camp, sense deixar el brut testimoni de la seva incultura...
- M’han dit que, segons a quins països, els excursionistes ho deixen més net que no estava abans.
- Això deu ser pel Nord. Nosaltres, els bruns, petits bellugadissos meridionals, ens creim que tota la brutor que és fora de casa no és dins la casa. Pensam que la  via pública no és ca-nostra, precisament perquè és pública... L’individualisme, que alguns historiadors creuen que hem heretat dels moros, ens fa sentir-nos externs, quasi en un país enemic, quan sortim de casa. D’altra banda, la nostra absoluta manca de sentit panteista fa considerar la naturalesa amb intenció massa utilitària...
- Ara comença a entrar la moda de l‘amor gratuït als animals, però encara hi ha molta de gent que té els moixos amb l’exclusiu objecte que cacin rates...

En el frontis de la font hi ha una làpida amb uns versos molt escaients que contribueixen poderosament a la bona degustació i digestió d’aquesta agua, grata a paladars tan fins com el que frueix i acredita el mestre Azorín, hidròfag insigne, Gran Tastador i Meticulós Classificador de tota casta d’aigües vives... i mortes.


De la Font Coberta s’escampa la vista cap a llevant, dominant-se gairebé tota la vall de Lluc. A l’enfront, un poc més avallet de la línia de l’horitzó, es colombra el Santuari per entremig de l‘olivar de  Ca S’Amitger; un poc a la dreta, Son Amer, encastellat al cim d’una muntanyola tota vestida d’alzines i revells; al fons, en direcció a Pollença, empinats en la costa del coll que obri la porta de la Vall d’En Marc, Mossa i Menut;  a l‘esquerra, cap a tramuntana, la Creu, que corona el Puig dels Misteris, presidint el solemne silenci del paisatge, només interromput pel so litúrgic de les campanes i el bucòlic de les esquelles del bestiar que tresca pels boscosos costers. És un silenci sonor, d’ègloga, absolutament literari. Si no fos per aquests clàxons sacrílegs que de tant en tant deixen sentir el seu crit histèric...!

Monsieur Paul i jo ens indignam i ens esqueixam les vestidures pel nostre fariseisme de ciutadans, conscients de l‘obligació que tenim d’escandalitzar-nos davant els malifets del progrés iconoclasta i devastador...
És ben horabaixa quan passam per la Plaça. Són molts els poblers que hi sopen o que ja hi han sopat. Els futbolistes han deixat anar l’esport de les coces. En la penombra crepuscular, els grups a la vora dels fogons donen a la Plaça un aspecte de campament de nòmades. Ningú no diria que els acampats són els cucs de terra més aferrussats al terreny, de tot Mallorca!

És massa tard per pujar als Misteris. No ens quedarà més remei que ficar-nos dins l’únic cafè que hi ha a Lluc (“I que aquesta singularitat sigui per molts d’anys”,  ha desitjat Monsieur Paul) i esperar l‘hora del Rosari, número obligat del programa i una de les coses que més íntima felicitat poden donar en aquest món.

Si per ventura anau a Lluc algun dia, no deixeu de passar el Rosari amb els Blauets de l’Escolania de la Mare de Déu. És una de les coses perfectes que podeu fer, àdhuc si sou stendhalians, proustians o lectors de Gide, el moralista; i encara, gosaré a dir, que comprengueu de debò la poesia de Valéry. Feis-ho, encara que no sigueu lectors del senyor Pérez i Pérez; feis-ho, encara que no sigueu creients. No us ne penedireu mai.

****
Al cap d’una estona d’estar en el cafè, observam que la gent comença a anar-se’n, fins que quedam Monsieur Paul i jo tots sols. S’acosta la madona per fer-nos a saber que han de tancar l’establiment per anar al Rosari.

Monseur Paul inicia un feble moviment de protesta, però, davant la irreductible actitud de la madona, ho deixa anar.

Pel camí, de cap a l’església, -“A on te fiques en aquesta hora?”- m’és fàcil convèncer el qui està d’antuvi més convençut que jo mateix:

-  I ara no veu que si a Lluc suprimeixen aquesta mica de disciplina monàstica, li roben la meitat del seu caràcter? Lluc no és un balneari...
- Sí, sí; tot el que vulgui, però això és posar-te entre l‘espasa i la paret. Aquests capellans no sé com s’arreglen, però sempre se’n surten amb la seva.
- Consideri que vostè és un pelegrí...
-  I qui li ha dit a vostè que jo som un pelegrí? És que faig cara de pelegrí, jo?
- ... que ha vengut a veure la Mare de Déu per pròpia voluntat. Ha d’acceptar, doncs, els usatges d’aquesta Santa Casa.

Veim bastantes de dones vestides de pagesa que se’n van de pressa al Rosari, posant-se la manta  o el mocador que es subjecten al cap amb les inevitables agulles que, inevitablement, es treuen d’entre els llavis. Tenen aquest aire entre enfeinat i apressat de les dones de ca-seva quan deixen una obligació per una devoció.

No sé si serà una suggestió meva, però enlloc no he vist dones tan vermelles i lluentes com a Lluc. Són d’una salut compacta i sense corcs, dura; salut sana i grassa, d’una sanitat calenta, i, per defora, un poc oliosa.

L’església, tota il.luminada, és plena de feels, els homes en els bancs i les dones assegudes a cadiretes d’estisora, arrambades als costats de la nau. Gran concurs de poblers.


I ara ha vengut el moment que s’ha fet necessari revelar-vos el meu secret.

Heu de saber que jo, pelegrí laic de cada any, no vaig a Lluc més que per gaudir a copa plena del sentiment singularíssim, inefable, que em produeix la consciència de formar part dels privilegiats que es reuneixen en aquest temple, perdut  dins el cor de la Serra, a molts de quilòmetres de les urbanes clavegueres i a molts pocs metres de les estrelles que – tant m’és si ho creis com si no-, en aquesta hora que es resa el Sant Rosari, amb l‘excusa de sentir cantar la lletania als Blauets, baixen de la freda astronomia i s’acosten rodant, de puntetes, a Lluc. Una volta damunt la cúpula del temple, es posen a teixir una gran corona de nebulosa a  la Verge, mentre els nins de l’Escolania tixen la seva en llatí, amb les seves veus banques i lleugeres com ales de coloma.

I pensar que si jo digués tot això a Monsieur Paul, el menys que em diria és que he tornat un “cursi”...! 

miércoles, 11 de abril de 2018

Lluc segons en Gafim (I)

L’escriptor mallorquí Gabriel Fuster Mayans, conegut com “Gafim” va descriure un viatge que féu a Lluc l’any 1945. Després l’Editorial Moll el publicà en el llibret titulat “Tres viatges amb calma per l’illa de la calma” (1952). Amb un estil desenfadat ens trasllada la visió que popularment hi havia de Lluc a l’època.. Transcrivim l’escrit perquè ens sembla interessant girar la vista enrere de tant en tant i també per gaudir d’unes expressions i un vocabulari que —si més no— propicien un agradós somriure. 
Gabriel Fuster Mayans, "Gafim"
Un temps, abans de fer la carretera, s’entrava a Lluc per l‘extrem de la plaça oposat a la façana principal del santuari. Era una entrada ampla i majestuosa. Ara, entrant per la porta forana lateral, quasi no se’n temen fins que són al bell mig de la plaça.

L‘espectacle que se’ns ofereix a la vista provoca l’incontenible i sempre entusiasta admiració del llorencí:

 -  Jesús, Bon Jesús; i que n’hi ha, de poblers!

Més de dos-cents carros, escampats en petits grups per tot l’ample solar, donen  un aspecte de campament a la Plaça. Les bèsties, quasi totes mulars, s’aixopluguen sota l’antiquíssim porxo del primitiu hostal.

Hi ha també mots d’automòbils i unes quantes camiones.

Els poblers hi han venguts, com tots els anys, per la primavera, a oferir el seu homenatge a la Mare de Déu i, de passada, menjar-hi quatre grans d’arròs amb pollastre.
Els poblers preparen l'arroç a la plaça
Bé. Ja som a Lluc. Saltam de la camiona “amb els genolls copejats, les anques saltejades i els ronyons al Xerés”, segons ha dit Monsieur Paul. El ventijol de la tarda muntanyenca, de tan fi, es fica pels traus de la camisa i fa plorar els ulls.

Una dotzena de zulús de pura raça, adornats amb cintes de colorins, que a Lluc en diuen “mides” —record del romiatge, a dos reals el parell—, s’entretenen donant autèntiques coces a una pilota de reglament. Juguen amb mala traça i amb pitjor punteria. Un d’ells pega coça i envia la pilota a ca’l Dimoni. El Dimoni l’agafa i amb un dret infernal la tira dins una greixonera poblera, enrevoltada de pelegrins que es miren com es cou el sofrit per a unes sopes monumentals que esperen el bon moment, acaramullades dins un gran plat. L’escena, a la vora del fogó improvisat amb tres pedres, és d’un interès humà extraordinari. Tots els qui hem vist la feta ens quedam parats, esperant-ne la reacció. Aquesta no es fa esperar gaire. Començam a sentir pelegrines flastomies, impròpies d’un pelegrí. En vaig retenir algunes dins la memòria pel seu pintoresquisme. Una de les que es poden escriure era aquesta: “Mal davallàsseu amb Sant Pere de ferro!” Mai  no he sabut el vertader significat de la imprecació.

-Això té es “fumbol”- comenta el nostre veterà.

La plaça de Lluc els anys quaranta
-Haurien de prohibir jugar a futbol en aquesta plaça; li lleven tot l’encís -diu Monsieur Paul-. Pel que es veu, l’epidèmia ha arribat fins aquí. I jo que venia a cercar tranquil.litat i  silenci!

-No, Monsieur Paul -li dic-. No cerqui silenci a Lluc. No havia pensat a dir-li que Lluc és un dels llocs més animats del món...

******
Entram al Santuari. Tots plegats anam, primer de tot, a la dependència on despatxen les cel·les, la roba de llit i les tovalloles. L’hostatgeria és plena a vessar; els poblers ho envaeixen tot. Vàrem fer bé, de reservar una cel.la dos dies abans de la invasió. D’altra manera ens hauríem exposat a dormir Déu sap on.

A Monsieur Paul i a mi, ens preocupa la possibilitat que algun dels novells matrimonis es quedi sense cel.la.

Anam pel corredor formant un grup compacte. Els nuvis, a força d’anar plegats i tenir el mateix i inexorable destí, comencen a presentar clars símptomes d’enxotament progressiu.

Voltant cantó, arribam a la finestreta darrera la qual hi ha un excel·lentíssim dolicocèfal, amb cara de bona persona i esguard que vol ser sever. Les parelles, disciplinadament, fan cua davant aquest pacífic “monsieur le Concierge”, alta potència davant la qual s’inclinen les més altes potestats de la terra quan viatgen... per compte propi.

- No hi ha cel·les -diu-. No me’n queda cap de buida – rebla tot definitiu.

Confusió, desconcert i pànic general  nupcial. S’ha produït la catàstrofe que jo temia. Hi ha una novia que s’esbuca damunt un banc, just un pedaç inútil i abandonat. Abraçada al seu maletí folrat de dril, sembla una evacuada que de la desesperació ha passat a la fase d’imbecil.litat.

Monsieur Paul endevina de seguida el que anhela el pobre cor de la novia esbucada. Ella, el que vol és treure’s les sabates, no per tradicionals i reglamentàries menys cruels i assassines, i no gosa de fer—ho davant tanta de gent. El tantes vegades somniat “A la fi tot sols”! es  redueix, de moment, a canviar-se les sabates per unes espardenyes noves, fermades amb cintes blaves, amb unes pilotes i unes raquetes brodades d’un preciós fil ben vermell...

-  Què has sentit aquest canari? – pregunta el nostre cellut al seu cigne virtuós. Haurem de jeure en es sostre. 

El pixa-tinter fa el gallet davant la seva desesperada i encapellada mestressa:

- Si ho hagués sabut, hauríem anat en es Port de Sóller!

- O a Formentor! – completa l’encapellada, que és catalinera.

 - I ara, què farem? – demana una altra novia al seu marit.

 - Vol dir que no hi ha res a fer? – insisteix el pobre marit a l’hostaler qui, emmarcat pel finestró, és la  vera imatge del destí advers i taquiller. Estic un poc avergonyit quan, enmig del naufragi, em faig càrrec de la clau  de la nostra cel.la i dels draps del llit.

- Aquests senyors la tenien reservada – explica l’aposentador, per evitar suspicàcies.

Ja ens n’anàvem cap a la cel.la per prendre’n possessió... i per fer-hi el llit quan, un homenet vell amb un gaiato a la mà dreta i un rosari a l’esquerra entra en escena i s‘acosta a la finestreta:

- Què és estat? No teniu cel·les?

Tots els nàufrags s’aferren amb desesperació a la darrera esperança que el Cel envia en forma d’hermano. El salvador tira junta, breument, amb l’altre, i llavores, dirigint-se a la tropa, els acaba “d’arreglar”.

- Que duis es papers?   

- Jo duc sa cartilla de sa mili! – diu es llorencí, que amb això creu tocar amb un dit al cel.

- No, no són aquests papers que volem. És sa lletra de matrimoni, que fa falta; sense lletra, no hi ha cel.la.

El "Hermano" vol veure la lletra  de matrimoni abans d'atorgar la cel.la
Astorament, angúnia, apocalipsi i judici final. Resulta  que tothom va indocumentat; ningú no porta la ditxosa lletra! I tots la tenen, vaja si la tenen! I ben guardada dins el canterano, que la tenen! Però, qui havia d’anar a pensar...?

L’hermano, ho endevinam, insisteix per pura fórmula. La seva bondadosa rialleta el trairia davant uns altres que no fossin els trastornats postulants que, amb la perspectiva de dormir a la serena, asseguren juren i garanteixen...

A la fi, Monsieur Paul, qui fins en aquest moment s’ha mantingut en una discreta reserva, jutja que ha arribat el moment suprem de la seva intervenció. I no solament convenç el ja convençut hermano de la legitimitat i santedat dels vincles, sinó que també surt fador dels marits i campió de les esposes. Acaba el seu discurs fent la mitja i senyalant amb les dues mans obertes, a la francesa, l’aspecte trist, un poc bàmbol i desgalitxat, de la tropa en entredit, exclama:

 - ¡Si no hay más que verles!

Després de verificar la informació del simpàtic vellet, qui sabia que un pelegrins havien de marxar el mateix horabaixa i deixaven lliures vàries cel·les, tots troben a la f un estatge decent.

A nostra ce.la, com totes les preferents, dona a la Plaça i disposa d’una saleta, sòbriament moblada amb dos balancins, una taula, un parell de cadires, uns quadres de tema devot,  en terra per abrigar els peus, una magnífica pell de mardà.

Monsieur Paul no pot dissimular la seva satisfacció. Va i ve per la saleta fregant-se les mans i cantussejant la inoblidable Valentine:

Elle avait un petit menton,
Valentine, valentine

Mentre jo trec coses de a maleta, Monsieur Paul em diu:

- No ha reparat la cara dels noviis quan anaven carregats amb les coixineres, els llençols i les tovalloles que els ha donats el concierge?

- No, -ment jo, amb tota la barra.

- Doncs semblava que es portaven a un suplici. En canvi, elles...

- Quina cara feien elles?

- Elles, tan tranquil·les. Talment com si mai no haguessin fet altra cosa.

- I per què creu vostè que els noviis feien mala cara?

- Vostè dirà... Posi’s al seu lloc. Creu que fa mot bonic passejar-se el da del casament, davant tothom  amb els draps del tàlem? És que no té sentim del pudor?

- Vostè, Monsieur Paul, al cap i a la fi, és francès i tot ho veu a la francesa...

- Tiens, tiens!, precisament el que jo no acab de comprendre és com un espanyol, amb el seu extraordinari sentit de la dignitat i del ridícul, vulgui carregar-se públicament amb els draps epitalàmics. Això és cosa dels pares, dels parents o de les cambreres. En alguns llocs de França els posen les ties fadrines. Això és feina de fadrinangues! – aclareix Monsieur Paul, aclucant els ullets i fent cara d’àngel.

La camiona enfila la muntanya a partir de Selva
- En canvi vostè ha observat que les noves semblaven contentes...

- Sí, jo crec que en aquell moment els omplia de goig el gest de domesticitat, de domèstica subordinació dels seus marits.

- És que jo li diré, Monsieur Paul: aquí, a Mallorca, l’home és un poc... com li ho diria? ... un poc més fluixet que el de la Península. Naturalment, n’hi ha honorables excepcions d’una part  de l’altra.

Es veu que l’afer dels llençols és cosa a què Monsieur Paul dona una gran importància. “Aquests diables de francesos -ens- sempre cerquen el matís. Gent civilitzada que viu del detall  pel detall”.

Don la qüestió dels llençols per liquidada.

(Continuarà)