Canta la sibil•la (G. Janer Manila)

Canta la Sibil·la –la veu blanca d´un nin–, la nit de Nadal a la Seu de Mallorca i a totes les esglésies de l´illa. Porta un vestit estrany de seda, com de vestal antiga, una espasa a les mans que llambreja dins la nit fosca, entre enfilalls de neules retallades. Els ciris tremolen de fred. La música de l´orgue trenca el silenci. I la Sibil·la, tot just acabat l´ofici de matines, canta l´antiga profecia que anuncia els terrors de la fi del món. Gran foc del cel davallarà. Cremarà el mar, les fonts, cremaran els rius. Els peixos sortiran de l´aigua i arreu se sentiran els crits d´espant. El sol perdrà la claredat i s´enfosquiran els estels i la lluna. La Sibil·la canta el final de la vida, la destrucció de la terra. I precedirà aquest final la vinguda de l´Anticrist, que regnarà de manera cruel sobre els pobles i instaurarà una tirania sanguinària i salvatge.
Quan tot sigui obscur i no quedi a la terra ni un rastre de vida, llavors Jesucrist vindrà per a jutjar els homes i les dones de tots els temps. Des de la primera parella a les multituds dels nostres dies, tothom passarà per la balança. I a cada un donarà allò que és just. Els que han fet mal aniran a l´infern. Els que han fet bé s´acolliran al regne que està aparellat des que va esser creat el món. En arribar a la darrera estrofa, la Sibil·la invoca a Maria Verge, que just acaba de parir, perquè intercedeixi davant el seu fill, perquè no permeti que anem a caure al foc etern. La llum de Nadal sorgeix a aquesta estrofa final: malgrat la foscor, ens queda l´esperança. El sol ha començat a créixer de bell nou i escalfarà la terra i els dies tornaran a allargar-se.
La Sibil·la canta com serà el jorn del Judici, aquell dia en què Jesucrist –és la figura hieràtica dels retaules i els pòrtics romànics–, retornarà al món per jutjar la conducta dels homes. És, per tant, un residu del romànic, la punta d´un diamant molt vell que es remunta al final del primer mil·leni. Sabem que al segle X es cantava al monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll i que s´escampà arreu de Catalunya. Amb la Conquesta de Jaume I, arribà a Mallorca, ja en temps del gòtic.
Paga la pena que ens fixem en els pòrtics romànics. Un dels més significatius, el Pòrtic de la Glòria de la ciutat de Compostel·la. Posseeix una llum grisa i blava, màgica, els dies de pluja. Davant aquell pòrtic milers de pelegrins han cantat himnes penitencials i podríem dir que es tracta d´una lliçó de teologia cisellada en la pedra. L´estructura gira entorn de la figura majestàtica de Crist voltada d´àngels, evangelistes, profetes i ancians apocalíptics amb instruments de música. És el jorn del Judici i no hi ha, com en la Sibil·la, ni una sola fissura per a l´heterodòxia.
La nit és freda. És negra nit d´hivern. Les ombres s´allarguen sota la llum de les llànties, la incerta llum del vell testament. Una veu ens arriba des de la profunda distància dels segles i ens adverteix que, en arribar el final del temps, "parrà" qui haurà fet servici. Però la Verge ha parit, aquesta nit màgica, i el sol tornarà a escalfar la terra, i brostaran les llimoneres i les vinyes. Espigarà el blat i els raïms seran exuberants i pròdigs.
Canta la Sibil·la i llueix esplendorós i arcaic el pulcre català de Mallorca. El més bell català del món, segons va escriure el cronista Ramon Muntaner. Canta la Sibil·la, ran del mar, i ens diu que un dia, potser, es farà justícia. Aquest és el seu missatge: en un temps especialment injust per a les classes populars, en què els poderosos, com sempre, eren els més forts, la mica d´esperança en una justícia final podia esser una il·lusió creïble.

GABRIEL JANER MANILA DM 19.12.2010