Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

domingo, 13 de febrero de 2011

L'escolania del P. Jaume Palou


(S'acaba de publicar el segon volum de les Obres Completes del P. Jaume Palou, gràcies als ajuts del Consell de Mallorca i de la Fundació Santuari de Lluc. D. Rafel Riera, l'organista del Santuari, ha fet el recull i la revisió de 14 Salves composades entre 1963-1988. Molts d'antics blauets recordaran els seus noms mallorquins o llatins: Consoladora dels afligits, Porta del cel, Stella matutin, Ex ore infantium, Consolatrix aflictorum, Spes nostra! L'obra es pot adquirir a Ses Mides, però hem volgut publicar aquí la bella introducció escrita per D. Baltasar Bibiloni, que succeí al P. Palou en el càrrec de mestre de capella, il·lustrada amb dues diapositives d'aquell temps)

La joia més preuada que pot lluir la Mare de Déu de Lluc és, sens dubte, la seva Escolania, el seus Blauets. L'Escolania és el tresor més estimat de la Mare de Déu perquè, des de segles, els Blauets són la veu del poble mallorquí que lloa, agraeix i prega Déu davant el trono de qui, des de la fe, és la més eficaç intercessora.

La vida dels Blauets que estudien, juguen, canten i creixen mentalment i física a Lluc està embolcallada de Natura i Litúrgia. Alhora que, donada la ubicació privilegiada del Santuari, viuen i experimenten amb tota immediatesa el bategar de la Natura en el pas de les estacions i els seus fenòmens, simultàniament viuen el devenir de l'Any Litúrgic. Les misses dominicals i de les grans festes, amb la preparació dels cants que les solemnitzen, són les fites que marquen als Blauets el pas de l'Advent, Nadal, la Quaresma, la Setmana Santa, Pasqua, Pentecosta i les altres celebracions del calendari cristià.

Tanmateix en la seva vida diària, més allà de les estacions i dels diferents temps litúrgics, hi ha dos moments que no tenen en compte ni hivern ni estiu, ni tampoc si és temps de Nadal o de Quaresma. Cada dia, per dues vegades, l'Escolania accedeix davant la venerada imatge de la Mare de Déu per a cantar la Salve Regina. Aquesta pregària tan popular al llarg del segles i de la qual Thomas Merton deixà escrit "...antífona la més majestuosa, la més bella i la més commovedora que jamai s'ha escrit". Ni les llums, ni les flors i altres ornaments fan brillar tant la Basílica com quan els Blauets fan ressonar sota la seva cúpula el cant de la Salve. Són instants preferents que es produeixen tant si el temple és de gom a gom, com si, en encontre íntim, els únics presents són la Mare de Déu i la seva Escolania.

La importàcia que té el cant de la Salve per l'Escolania es fa palès en el fet que el seu arxiu catalogui un nombre important de partitures que musiquen aquesta antífona. Autors de diferents èpoques i estils, de la nostra terra i d'altres indrets, han anat enriquint l'arxiu de l'Escolania en distintes visions musicals de la Salve, algunes d'elles dedicades específicament als Blauets pels seus autors. El compositor més prolífic en aquest camp ha estat el P. Jaume Palou, mm.ss.cc., que en la seva infantesa va ser blauet i, durant els darrers trenta anys de vida activa, director de l'Escolania.

Pronunciar-se sobre la vàlua d'una obra musical és, per qui signa aquestes línies, una tasca de les més dificultoses que hom es pot proposar. No hi ha inconvenient en referir-se a les qüestions tècniques que afecten l'estructura de la composició musical, cosa per la qual s'interessen els crítics i musicòlegs, però al·ludir a la seva qualitat és entrar en el terreny d'allò més subjectiu. En el cas de la música la situació és més complexa encara, perquè hem de comptar amb la interpretació: una música inspirada i ben escrita, pot ser malmanada per una interpretació deficient; contràriament, una acurada interpretació pot salvar una música no tan ben composta. Parafrasejant Tomàs d'Aquino, quan vol definir la bellesa -quae visa placent- es podria dir que l'obra musical és bona quan, una vegada escoltada, agrada. Amb aquests criteris s'entén que el que escric sobre les salves del P. Jaume Palou, s'ha d'agafar com una opinió, i, com a tal, ben discutible i lògicament respectuosa amb altres apreciacions estètiques.

La producció musical del P. Palou és prou extensa: misses, salms, motets, harmonització de cants tradicionals, música per a orgue i altres formen el catàleg de la seva obra de compositor. El text que més vegades el va inspirar va ser la Salve Regina, ja sia en la seva versió llatina o en la traducció catalana. Fins a dotze composicions d'aquesta pregària són les que es troben a l'arxiu de l'Escolania i que recull aquesta publicació: a quatre veus mixtes, a quatre i a tres veus iguals i dues per a cor unissonal. Íntimes unes, desbordants i quasi hímniques altres com la Virgo gloriosa, volgudament ingènues con la Porta del cel, el tema de la qual sembla extret d'una cantarella infantil. A través de l'antífona Salve Regina, el P. Palou mostra la riquesa i varietat de sentiments que es produeixen en el trascórrer de les nostres vides, expressats sossegadament o apassionada davant la Mare.

El primer que sobta quan hom llegeix i escolta obres del compositor Palou és reconèixer de seguida la seva singularitat i originalitat. En general la seva música, incloses les salves, sonen a Palou, no es pot confondre. Va trobar la forma personal de servir-se dels elements del llenguatge musical, fins assolir una parla musical pròpia.

Per la seva formació, immersa en la música gregoriana, les salves del P. Palou es mouen sota l'influx dels modes gregorians i dels seus antecessors, els modes grecs. Per se, la música modal és diatònica (no empra notes alienes a les corresponents escales) i planera (ni grans intervals, ni ritmes complexos). La melodia de la Consolatrix aflictorum, juntament amb la Popular, responen a aquest esquema. En altres casos un mode dóna pas a un altre dins una mateixa tonalitat, o, el mateix mode és portat a diferents tonalitats i per tant es romp la placidesa en què normalment es mouria. Aleshores apareix el Palou dels sobtats canvis de tonalitat, de les inesperades cadències, trets singulars de molta de la seva escriptura musical. La Refugium peccatorum és paradigmàtica en el sentit al qual acabam de referir-nos: construïda sobre la melòdia de la salve solemne gregoriana, la línia melòdica, escrita en el primer mode gregorià, passa d'una veu a una altra, canviant la tonalitat, de tal manera que l'oient no pot seguir-la, en el moments on no apareix a la veu soprano, i el lector ha de ser un músic avesat a l'anàlisi a fons de partitures, per poder-ho veure. Per al músic serà més interessant treballar la Refugium, citada en darrer lloc, donat l'atractiu del repte que es proposà el compositor en escriure-la; pel devot, que passa unes hores a Lluc, per assitir i fer la pregària amb els Blauets, ben segur que la Consolatrix, de serena melodia, que brolla natural com d'una font, l'ajudarà més i millor.

Amb tots el matissos que es vulguin, la música escrita amb senzillesa serveix el text, mentre la música complexa tendeix més a servir-se del text. La música intrincada necessita repetides escoltes per poder ser copsada i assaborida, l'escrita de forma planera és directa i un oient normal és capaç d'assumir-la a la primera escolta. Hom pensa que les dues possibilitats s'han de fer servir tal com va fer Palou. Cal remarcar que quan Palou escriu senzill, no cau mai en el parany de la vulgaritat.

Altres models de salve -posem com exemple la Ex ore infantium- són equilibrades, equidistants dels dos extrems. Malgrat els sobtats canvis tonals, el cant de les tres veus és planer i arriba de forma dreturera a la intel·ligència emocional de l'oient. L'escriptura de les salves del P. Palou és majoritàriament homofònica; en el pocs fragments contrapuntístics que hi trobam, apareix un Palou molt més escolàstic.

Sobre la funció de l'orgue a les salves del P. Palou: en trobam que en prescindeixen, a altres, com és el cas de la citada Ex ore infantium, l'orgue és obligat i amb un destacat paper concertant, de diàleg amb el cor. Finalment en trobam algunes en què la intervenció organística és mínima i sembla que tan sols pretén reforçar el cor en algun moment que creu especialment dificultós o recolzar el solista, com és el cas de la Mater amabilis on l'orgue no fa acte de presència fins al compàs 52.

Hem esmentat el solista. El P. Palou tenia predilecció per la intervenció de solistes, com es pot comprovar a les salves. Dedicava grans esforços a la seva formació vocal. Crec que pocs responsables de cors d'infants han aconseguit formar unes veus solistes tan nítides i afiligranes com aconseguia ell. En favor d'aquest meu parer puc aportar el testimoni d'un notable compositor i eminent director d'una de les escolanies de més prestigi mundial, el P. Ireneu Segarra, director al llarg de quaranta anys de l'Escolania de Montserrat. En conversa informal, durant un dels esbarjos, a un dels molts cursets de divulgació del seu mètode d'ensenyament musical, en què vaig tenir l'honor de ser company seu, em parlà més d'una vegada admirat dels solistes del P. Palou "...ah la veu d'aquell solista!" s'esclamava, recordant una visita de l'Escolania de Lluc al monestir de Montserrat.

Pel qui signa aquest preàmbul, dins el conjunt de música que va composar el P. Jaume Palou, el capítol de les salves és molt estimable. Són peces inspirades, ben escrites des de l'amor a la Mare de Déu i als seus Blauets. La interpretació de gran part d'aquestes partitures precisen de cors ben insinistrats, no són músiques per formacions més o menys informals.

Cal felicitar el Santuari de Lluc per la iniciativa d'aquesta publicació, que permetrà donar a conèixer dins els àmbits musicals un compositor reconegut tan sols dins el contorn del Santuari i poc més. La seva música, interessant, pel que té de singular, mereix ser objecte d'estudi i de divulgació. Malauradament, donat l'estat de deixedesa en què es troba la pregària cantada a gran part de les nostres esglésies, les partitures del P. Palou no podran fer en plenitud la funció per a la qual foren creades. Com a símbol de l'esperança ens queda l'Escolania, que seguirà dia rera dia pregant mitjançant la música del P. Jaume Palou.

Baltasar Bibiloni