Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

miércoles, 14 de septiembre de 2011

Els pobles pugen a peu a Lluc

Prop de 10.000 persones procedents de 40 pobles de la Part Forana participaren diumenge de matinada en la tradicional pujada

Antoni Pol | dBalears

12/09/2011 |


Prop de 10.000 persones, segons els organitzadors, pujaren la matinada de dissabte a diumenge a Lluc a peu des d'una quarantena de pobles de la Part Forana. La marxa, que ha arribat plenament consolidada a la 32a edició, transcorregué sense que s'hi produïssin incidents remarcables.

Els pelegrins partiren des de 40 pobles de Mallorca, una xifra que no s'havia assolit mai. Enguany s'hi han afegit Ariany, Marratxí i Vilafranca de Bonany. La gran majoria de participants, aquells que procedien de municipis que queden al sud de la serra de Tramuntana, es trobaren a les quatre de la matinada a la plaça del Bestiar d'Inca. D'allà, i acompanyats per una colla de xeremiers, enfilaren la pujada al santuari per la carretera de Selva i Caimari. Els pelegrins que partiren d'Esporles, Valldemossa, Sóller i Bunyola, en canvi, penetraren a la Serra per Biniaraix, l'Ofre, Comasema -punt on s'hi afegiren els alaroners- i els embassaments de Cúber i el Gorg Blau. Campaneters i poblers, per part seva, s'enfilaren per la banda Moscari i Caimari. Cal remarcar, així mateix, que els gegants llucmajorers Miquel i Càndida repetiren l'experiència -ja ho feren l'any passat- i pujaren al santuari.

La pujada a Lluc a peu de la Part Forana l'organitza l'associació d'antics blauets. El president, Gabriel Ferragut, informà que la marxa s'havia desenvolupat amb normalitat. Els pelegrins procedents de Migjorn trobaren punts d'avituallament en els quals s'oferia aigua i fruita a Inca, a Selva, a Caimari i al Barracar, mentre que els que venien de Ponent en trobaren al Gorg Blau.

Arribada
Els participants començaren a arribar al santuari a partir de les 7 hores. A la font Coberta, l'organització els oferí xocolata i pastissets. Quan varen haver reposat forces i s'hagueren refet de la caminada, el president de l'Associació d'antics Blauets els donà la benvinguda a l'Acolliment. En aquest mateix indret es feren les ofrenes (ramells i altres productes de la terra) a la Mare de Déu. Abans que se celebràs l'eucaristia, es dugué a terme un acte de reconeixement a Josep Coll Mir -a títol pòstum- i a Mateu Soler Alorda. Els familiars de Josep Coll -qui morí aquest hivern-, de Lloseta, reberen una insígnia de plata i una placa commemorativa dels antics Blauets. Mateu Soler, pobler de 80 anys, rebé la insígnia dels Blauets i un gaiato. En haver acabat l'homenatge, el prior del santuari, Jaume Reynés, presidí una eucaristia.

Entre els pelegrins que pujaren a Lluc destacà la presència del president del Govern, José Ramón Bauzá, i la del vicepresident del Consell, Joan Rotger. Els batles de sa Pobla, Inca i Pollença, entre d'altres, s'afegiren a la marxa. La presidenta del Consell, Maria Salom, no hi pujà a peu, però sí que assistí a l'eucaristia solemne que tingué lloc a les onze a la basílica del santuari i que fou presidida pel bisbe de Mallorca, Jesús Murgui.

La pujada de la Part Forana s'emmarca dins els actes de les festes de Lluc i de la Diada de Mallorca. És per aquest motiu que el jardí botànic del germà Macià, el museu i altres exposicions de Lluc es pogueren visitar gratuïtament durant tot el dia.

lunes, 12 de septiembre de 2011

Presentació del CD 20 Cançons Tradicionals (Lluc,9.9.2011)


Gràcies a tots els participants en aquesta curolla

Baltasar Bibiloni (arranjaments). L’Escolania de Lluc, dirigida per Ricard Terradas i acompanyada al piano per l’antic blauet Andreu Riera (interpretació). Producció, enregistrament i masterització: Miquel Brunet. Fotos de Pere Ferragut. Amb el patrocini de la benemèrita Obra Cultural Balear (la qual en temps de vaques primes, lluita, gairebé sola, en defensa de la nostra cultura i especialment de la nostra llengua).

El món viu de la nostra Tradició

Els blauets han enregistrat moltes peces de caràcter litúrgic, les més conegudes, però sense deixar mai de mostrar estimació pel nostre folklore. Alguns es demanaran: I què aporta en aquest moment d’una crisi tan crua, la presentació de 20 Cançons Tradicionals?

Jo crec que, en primer lloc, és un compromís amb la vida quotidiana. L’art ens capfica dins el bull de la vida del poble, ens fa participar de les seves penes i alegries, i en cerca respostes adients. Les matanceres que volen la carn ben menuda per fer bones sobrassades i llangonisses, botifarres i botifarrons. Una dona llarga i prima que ven caragols a la plaça, no els vol baixar de preu i li trabuquen el covo. La colla de nevaters d’en Toni, en Xisco, en Joan i n’Andreu, que no poden deixar de pitjar sa neu a ses muntanyes de Lluc. La família pagesa, plena de defectes i virtuts, on el pare fa es dinar, la mare escura i (gran miracle!) es germà petit talla verdura. Però, a una estrofa més endavant, el pare s’ha perdut, la mare el cerca i el belitre del germà petit s’ho mira assegut a la fresca. Una mare rebeca que no es priva de pegar quatre galtades a n’Esperanceta davant Don Pepet, l’enamorat. Un pastor que viu d’amoretes. En Pep Gonella, el beneit del poble, (i després diuen que els mallorquins no tenim sentit de l’humor) organitza el joc de baratar més boig del mercat. El mestre que s’enamora de na Catalineta, quan encara va a escoleta. El germà que es casaria amb la dama de Mallorca, si no fos la seva germana. El capellà que deia missa i perd la lliçó en veure-la entrar dins l’Església. Sor Tomasseta i el dimoni, el ball de sant Ferriol. En Joanet que balla tot lo sant vespre i bé buida es barralet.

A la ciutat de Nàpols, la dama Margalida escolta des de la finestra la cançó dels presos. Sembla que perd el temps amb cançons tradicionals plenes de melangia, però fitxau-vos-hi bé: Ara demana les claus de la presó a son pare, que n’és el carceller, i els presos perden el cantet perquè demà serà dissabte i ens penjaran a tots.

Treballem l’esperança

Sempre és fosca la nit al món del nostre poble? Ja sentireu les flautes i el tamborino. En Pere, na Teresa, en Miquel i en Joan que venen de França a adorar el bon Jesuset, que ha nascut a l’establia. On anau, pastorets, que veniu d’Anglaterra? La pastora Catalina, en Joan tiruriruriru, n’Anton tirurirurà.

L’escolania de blauets canta unes cançons de bressol per a dormir, però sense amagar els problemes del moment: Hem fet bugadeta i no ha fet sol. Quin temps fa? Plou i neva, plou i neva. Cansats d’adobar fogons, tot lo dia pels racons. Però quan fogons no hi ha, serà pitjor i ens haurem d’apuntar a l’atur.

El recital acaba amb un al·leluia col·lectiu: Els esperats, els presents i els enyorats, els vivents i els enterrats. Al·leluia! Tots plegats en la glòria d’aquest dia.

No deixem que mori la Tradició que ens dona lliçons de vida i de resistència a les adversitats. Estimem la llengua, que és la nostra pàtria, encara que jo hi he trobat a faltar una cançó d’Eivissa i Formentera. Llaurem el futur, que és dels valents! Gràcies i enhorabona..

jueves, 8 de septiembre de 2011

El Salt de la Bella Dona (4) LA DIADA 2011

La Bella Dona, símbol contra la violència de gènere

Tancaré avui amb la 4ª tramesa la paràbola de la Bella Dona. Així com deia l’exegeta llatí: Les paràboles de Jesús són com una puça que et pica. La cerques, l’agafes, l’esmicoles amb l’ungla, la mates... però et deixa rascant la picor. O l’exegeta americana: les paràboles són fletxes dirigides al cor quan ja no basten les paraules.

Començà com la narració d’un miracle extraordinari:


“La bella dona al saltar / a Vós va pegar un crit,

i Vós, Verge, de seguit / la sabereu amparar.

Resant baix del vostre altar / la va trobà el seu marit,

en veure-la aquell mal-pit / quins uis que degué badar!;

hei havia per quedar / allà mateix esbeltit”

S’etiquetà de llegenda simbòlica. Ara s’ha convertit en símbol de lluita contra la violència que pateixen les dones. En la mateixa línia que estam descobrint la negritud de la Moreneta (classificada com una de les Verges Negres: preferència pels pobres i lluita contra tota mena de racisme). O també en la reivindicació d’una Maria de Natzaret “palesa palestina” (defensora dels drets dels pobles oprimits).

"D'un drap de pietat e de misericòrdia

Nostra Dona de Lluc ha fet gonella,

cota e mantell, vel e corona,

d’un drap".

"De dones vídues, d’òrfens infants, / de cavallers qui´s combaten,

de mariners amb tempestat, / nostra Dona és esperança;

dels qui a tort són posats a judici, / de qui és allevat fals testimoni,

nostra Dona és esperança; / de les dones quan són llurs fills malalts

e quan han mals marits, / nostra Dona és esperança;

e dels pobres nostra Dona és esperança".

La violència de gènere personificada en dones concretes que pateixen: vídues, abandonades pels cavallers de les croades, dones marineres, de les que pateixen violència judicial, o pels fills malalts, o mal casades (quin agosarament!)... Situades on toca estar: Entre els més pobres (per dona i per pobra), els oprimits, els crucificats, les violades d’ahir i d’avui. Tota una història de sofriment i de lluita de les dones sense veu, entra a poc a poc dins el Santuari. Al cançoner de l’escolania, a les obres del patrimoni exposat al Museu, a un nou imaginari popular i teològic que promet esperança en nom de Nostra Dona, Mare de Déu i Mare de l’Home. Al·leluia!

Dibuixos de Joan Guerra

Pujada a Peu de La Diada 2011

La Paraula d’aquests primers diumenges de setembre ens recorda que tots som responsables dels nostres germans i que hem de viure les nostres relaciones com una Comunitat ben avinguda. Permeteu-me que apliqui aquestes imatges a la Mare de Déu de Lluc, avui que celebram La Diada, i que li demanem, després, que ens ajudi a aplicar-les a la nostra vida de cristians.

Sentinella de la muntanya

“El Senyor em digué: Home, t’he fet sentinella perquè vetlis sobre el poble. Els has d’advertir de part meva. Si tu ni li dius res, jo et faré responsable. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartàs del mal camí, però no s’ha convertit, la culpa serà seva” (Ez 33).

Sentinella és el qui fa guàrdia, ulls badats i l’arma parada, per protegir un lloc o unes persones. Evoquem les restes de les torres de sentinella o torres de guaita, també anomenades torres de moros o talaies, aixecades al llarg de la costa com a defensa a les incursions i atacs de corsaris, barbarescs i pirates el segle XVI: La torre del Bosc, la de Lluc, la des Forat i de la mola de ca’n Palou. “Alç els ulls a les muntanyes: d’on em vindrà l’ajuda?” (Salm 121,1).

El poble mallorquí ha reconegut la Mare de Déu de Lluc com a la guardiana de la Serra. Ho diu la cançó tantes vegades cantada per l’Escolania: És moreneta perquè el sol l’ha cremada mentre feia guàrdia sobre els pobles de Mallorca, que formen el seu ramat d’ovelles.

“Àngels d´ales d´or / vos ferien ombra;

vós no en voleu, no, / voleu ser pastora,

tan sols per guardar / des d´un cim de roca

vostre gran ramat / de viles i pobles...”

Ella és la “moreneta dels cims”, la “Regina i Pastora”. “D’humil Pastorella de guardes lluqueres” ha estat feta “Madona d’Escorca”, “Senyora de tota Mallorca”, “Regina de l’Illa, Regina del Mar”.

127 anys que Mallorca la coronà com a Reina de l’Illa.

500 anys que, per això, el cor dels Blauets “dins vostre capella refila pregàries / i us diu: Sobirana, / Regina dels Àngels, Regina del Món, / Regina dels cors / dels fills de Mallorca” (Joan Maimó).

Les torres de guaita ja estan en ruïnes. De vegades ens queixam dels pares de família, dels equips educatius, del Govern que no vetlen com seria d’esperar. La Mare de Déu sempre vetla, des de les muntanyes de Lluc.

“Per què em mirau, Mare de Déu, amb aquests ulls tan grans?” Deixem-nos mirar per la nostra Pastora, no ens en facem enfora i siguem responsables dels fills, de l'alumnat, dels parroquians, dels condeixebles, de la ciutadania que ens han estat encomenats. Una tasca difícil, ingrata. Avui ningú no es vol deixar conduir com un xotet i el carrer és perillós com si fos ple de mines;per això és més necessari que tots siguem sentinelles i vigilants.

Mare de la nostra família

Ella es la Pastora i la Regina, però sobretot la nostra mare. I això és tan cert que fa la diferència en la manera que el poble mallorquí invoca la Mmare de Jesús. A altres llocs li diuen “María Santísima”, “la Purísima”, “la Virgen”, “Nuestra Señora”. Nosaltres li deim: la mare, “tant Mare de Déu com mare nostra”.

“On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo som enmig d’ells”. L’Església és la comunitat i la família dels fills de Maria, dels germans de Jesús. Una comunitat que té el seu manament: “Estimar és tota la Llei”. “No quedeu a deure res a ningú, sinó l’estimar-vos més els uns als altres”.

“Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar el meu germà? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set”.

No caiguem en la temptació d’abaratir les regles de la família. Faltar a les relacions comunitàries és cosa seriosa, el pecat que més compta. Mai no hem de ser indiferents quan es perd un fill, un germà/a, quan es refreden els llaços de família. “Si el teu germà peca, vés a trobar-lo”. Hem de cercar l’ovella perduda, el qui se perd i es fa enfora. L’evangeli d’avui ens recomana molta discreció i pedagogia: Quan un t’ha ofès, parlau-ne primer vosaltres dos sols; i si no basta, cercau un testimoni de confiança; no renteu els pedaços bruts enmig del carrer. Nosaltres tenim ela manament de perdonar sempre, de reconciliar, de posar pau, de fer de pont, d’obrir a tothom. Tancar la porta a un fill/a, a un germà/na hauria d’e ser el darrer remei quan ja s’ha provat tot, i mai per sempre, sinó com una correcció.

No és això que fa com ningú la Mare de Déu de Lluc? Els glosadors populars ho diuen de moltes maneres:

En tenir pena o trebai / a Lluc al punt me’n-ho duc,

la Mare de Déu de Lluc / no m’ha deixat felló mai.

Qui no ha estat a Lluc no sap / que és una visita bona,

allà hi ha una Santa Dona / que fa fugir els maldecaps.

La Mare de Déu de Lluc / ajuda al qui ho ha mester,

gordau Mallorca també / que apar que ha perdut es suc.

Que la Mare de Déu ens ajudi a vetlar, a protegir les nostres famílies,a construir una societat més justa i solidària, una Església més seguidora de Jesús.

Foto: Monument al capità Pere, gran benefactor del Santuari (Sa Pobla)

miércoles, 7 de septiembre de 2011

El Salt de la Bella Dona (3) LA DIADA 2011


Què té a veure Lluc amb els enamorats?

El P. F. Bonafè “Lluc en la musa popular” (Vols d’oronetes. Palma, 1981) recull que el Còdol d’En Seba (o potser, Còdol del Sebre), a la sortida de Caimari, era una pedra beneïda per aquest assumpte: “En esa roca, oh joven, puedes leer el jeroglífico de tu amor. Echa cinco piedras, cinco solamente, si de las cinco una queda en el agujero que tiene la roca, dentro de un año tendrás novio y te habrás casado” (38).

També conta que, en el Salt de la Bella Dona, els pelegrins tiraven una pedreta dins el barranc mentre feien aquesta imprecació:

“El qui em desitja, amor bona, / que jo no em veja amb salut, / caiga dels penyals de Lluc, / del Salt de la Bella Dona”.

El folklore fa memòria també de l’amor desgraciada d’en Toni Curic (o Curis)

“En Toni Curic va anar / a Lluc amb s’enamorada.

Era sa que no estimava, / per això la va matar.

En Toni Curic va dir, / assegut a sa cadira:

He morta na Margalida / i ara m’han de matar a mi.

La Mare de Déu de Lluc tenia fama d’arreglar matrimonis

“A Lluc, vareu anar a Lluc, / i a Lluc vos hi sou casada,

Si a Lluc no haguéssiu anada, / Lluc no haguéssiu conegut”.

“En arribar a Lluc diré: / Bon dia, Verge Sagrada;

Si l’any qui vé som casada / amb s’homo que més m’agrada, / si tenc salut, tornaré”.

“Pare nostro, Vós qui estau / en tot lo cel, sia santa.

He de mester una berganta / guapa, ¿per què no la’m dau?”.

“Verge de Lluc consagrada, -concediu-la’m, si convé”.

En el fons de la llegenda hi havia una experiència de crisi profunda, com apunten els poetes que canten aquesta història desgraciada:

“ Qué se’s feta l’alegria / de mon espòs, bon Jesús?” (Ramon Picó i Campamar).

“Què se n’ha fet de l’amor, / tan prest s’acaba?” (G. Janer Manila).

Moltes parelles de joves visiten encara la Moreneta perquè beneesqui, recompongui i curi el seu amor.

Pintura d'Ewin Hubert a un llibre d'autògrafs de don Toni Mulet

martes, 6 de septiembre de 2011

El Salt de la Bella Dona (2) LA DIADA 2011


Hi ha gent que demana: És un fet històric lo de la Bella Dona o és una llegenda?

G. Llompart, un teatí molt respectat dins aquest camp d’estudis, contesta: “Es una leyenda de santuarios medievales que ya aporta Alfonso X el Sabio en sus famosas Cantigas. Este milagro no se encontraba ni en el Libro de Milagros de 1620, ni tampoco en el Informe de 1642. En cambio sí lo trae el Libre de la invenció y miracles de Rafael Busquets (1684) p.44” (Nostra Dona Santa María de Lluc, AST 61-62(1989)273).

Així ho conta el Dr. Busquets: “Una dona casada, que no havia comesa falta alguna contra el seu matrimoni, i no obstant al seu marit li entrà una gelosia maliciosa, i sense voler aclarir aquelles mal fundades sospites, resolgué llevar-li la vida. Per a tal efecte fingí aportar-la a la Santa Casa de Ntra. Senyora de Lluc, i quan foren a lo més amunt del Grau, amb l’excusa de mostrar-li la profunditat d’aquella vall, que a penes es pot descobrir a simple vista, tirà per avall la seva innocent esposa. (D’aquí li ve el nom de El Salt de la Bella dona). Després partí tot sol cap a la Santa Casa..., però tot just arribant a la Santa Casa, al entrar a l’església, trobà agenollada davant Nostra Senyora la que ell presumia morta dins el precipici” (Llibre de la invenció, 86).

Que sigui una llegenda difosa per altres santuaris medievals, vol dir que no té cap historicitat?

De cap de les maneres! Significa que el poble ha recollit de forma poètica un fet gairebé miraculós perquè defensa contracorrent les dones indefenses injustament condemnades per les gelosies masclistes.

Mirau aquest cas, per exemple, que el mateix Llibre senyala com històric: “Allibera Nostra Senyora una dona de les mans de son marit que la volia matar sens tenir culpa: Hi havia un homo a una certa vila, que tinguent una muller molt honrada i virtuosa, se’n engelosí de tal manera, que cegat per la passió, es determinà a matar-la, i sens més proves que la seva gelosia ni més investigacions que les seves malicioses sospites, cautelosament l’emportà a un lloc solitari, i tot furiós la tirà dins una sínia fonda i amb molta d’aigua” (Llibre de la invenció, 102-103).

O aquest desmentit que publica la revista Sa Marjal de Sa Pobla: “Per tot es poble i gran part de Mallorca hey ha un rum rum de cent mil dimonis, referent a una fadrineta poblera que, segons diven, quant ahir aná a adorar la Mare de Deu de Lluc li robá una alhaca d’or i repentinament quedá enrampada i sense porerse moure fins que hagué confessada sa falta i restituída sa alhaca”. El Rector hagué de pujar a la trona per a desmentir-ho en nom dels Pares del Santuari. “No va ser mes qu’una broma que va fer un bon homo, broma que no essent més qu’una paya, al instant en feren un payer” (152(1921)106).

I és meravellós que aquestes dones siguin defensades per la Mare de Déu, que vol dir, en nom del cel.

domingo, 4 de septiembre de 2011

El Salt de la Bella Dona (1) LA DIADA 2011

(Amb motiu de les festes de Lluc LA DIADA 2011, obrim una sèrie sobre aquest tema El Salt de la Bella Dona)

El Diumenge, 4 de Setembre, hem inaugurat l’exposició de l'artista Francisca Llabrés: “NO A LA VIOLÈNCIA”.

L’artista d’Establiments ha tengut l’encert d’unir la violència contra les dones i la devoció a Nostra Dona de Lluc, que –com canta l’escolania- és esperança de les dones “quan han mals marits” i de les maltractades per gelosia o fals testimoni.

De l’ànima d’una pedra de les nostres muntanyes, n’ha tret una escultura a la Bella Dona: “Primera víctima de la violència de gènere coneguda a Mallorca i tradicionalment protegida per Nostra Dona de Lluc”.

Recollim les intervencions de l’artista, que ha volgut regalar aquesta obra al Santuari, i també la de la teòloga feminista Rosa Cursach en nom del moviment Creients i Feministes.

Paraules de Francisca Llabrés: “Des que era molt petita em va inquietar la història de la Bella Dona, la me contava el meu pare quan pujàvem a Lluc. La primera història que vaig conèixer d’una dona maltractada. Desgraciadament, avui dia sembla que s’ha accentuat la violència de gènere. Sempre he pensat que els artistes teníem l’obligació de deixar constància de l’època que ens ha tocat viure i denunciar les injustícies de la manera que sabem fer-ho, a través de l’art.

Fent una visita pel Jardí Botànic, amb el germà Macià, em cridà l’atenció una pedra molt estilosa, que després em dugueren al meu taller, i que vaig treballar amb molt de respecte i amb una intervenció minimalista.

Amb la Bella Dona he recuperat la llegenda local i propera, com a compromís amb totes les dones que d’una manera o una altra senten la violència en lo més profund del seu cos i dela seva ànima. El nom d’aquesta exposició “No a la violència” és una feina d’anys i d’experiències viscudes. Desitjaria que compartíssiu els sentiments que jo hi he posat”.

Paraules de Rosa Cursach, en nom del grup Creients i Feministes: “Vull agrair la invitació a fer-nos presents a la inauguració, però sobretot a Francisca Llabrés, que, fent-se ressò de la llegenda de la Bella dona, ens regali aquesta escultura que, amb el seu vestit esquinçat, ens mena al drama encara present de la violència que pateixen moltes dones. Les dades son esfereïdores: Entre l’any 1995-2008 moriren a l’Estat espanyol 876 dones, víctimes de la violència masclista. Enguany ja són 39 (31 d’agost) les dones assassinades. I encara hi ha qui pensa que aquest no és un problema prioritari...

La Bella Dona, de la llegenda medieval, es troba amb la complicitat de la mare de Déu de Lluc, la qual permet capgirar el final de la història. És per això que aquesta obra ens convida també a invocar aquella imatge de Maria, aquell discurs religiós, que ens permet a les dones avançar, alçar-nos, alliberar-nos de les traves en què ens vol mantenir el patriarcat polític, social i religiós”.

Lloc: Sala d’Exposicions del Santuari de Lluc. Fetxa: Del 4 de Setembre al 9 d’Octubre 2011.
Fotos. Toni Capellà

Los nuevos blauets de Lluc reciben las sotanas azules

Los nuevos blauets posan con sus vestimentas.
Los nuevos blauets posan con sus vestimentas.

La basílica del santuario de Lluc acogió anoche la imposición de las sotanas azules a los blauets y blauetes que este año se han incorporado al coro de la escolanía de Lluc. Fueron seis a quienes sus propias madres impusieron la sotana en un acto emotivo. A partir de ahora, esa ropa les identificará como cantores o monaguillos de la Virgen. Ellos son Francesc Seguí y Alba Torres, de Palma; Maria Llucia Oliver, de Lluc; Alejandro Alan Machicado, de Porreres; Joan Miquel Payeras, de Campanet, y Miquel Lafuente, de Alcúdia.

El evento se celebra coincidiendo con las fiestas de la Diada. Es uno de los más esperados del año tanto para las familias como para los niños. Se realiza en un ambiente religioso y con una ceremonia sencilla. La imposición de sotanas tiene lugar desde hace décadas. Si bien en ocasiones se ha realizado en mayo, hace varios años que coincide con el inicio de las fiestas de Lluc.

Todos escucharon las palabras que a lo largo de la celebración les dedicó el Prior Jaume Reynés, quien también agradeció su labor a los que se despedían del coro y les deseó que se sintieran orgullosos del servicio prestado Con el acto de ayer, se inició el nuevo curso, en el que se incorporarán a la Escolanía catorce nuevos blauets.

Por la noche –y ya fueran de la basílica–, la orquesta de cámara de la Escolanía ofreció un concierto en homenaje a la Serra de Tramuntana por haber sido declarada Patrimonio Mundial de la Unesco.

Joan Pons

diariodemallorca.es 4.9.2011