Hi ha gent que demana: És un fet històric lo de la Bella Dona o és una llegenda?
G. Llompart, un teatí molt respectat dins aquest camp d’estudis, contesta: “Es una leyenda de santuarios medievales que ya aporta Alfonso X el Sabio en sus famosas Cantigas. Este milagro no se encontraba ni en el Libro de Milagros de 1620, ni tampoco en el Informe de 1642. En cambio sí lo trae el Libre de la invenció y miracles de Rafael Busquets (1684) p.44” (Nostra Dona Santa María de Lluc, AST 61-62(1989)273).
Així ho conta el Dr. Busquets: “Una dona casada, que no havia comesa falta alguna contra el seu matrimoni, i no obstant al seu marit li entrà una gelosia maliciosa, i sense voler aclarir aquelles mal fundades sospites, resolgué llevar-li la vida. Per a tal efecte fingí aportar-la a la Santa Casa de Ntra. Senyora de Lluc, i quan foren a lo més amunt del Grau, amb l’excusa de mostrar-li la profunditat d’aquella vall, que a penes es pot descobrir a simple vista, tirà per avall la seva innocent esposa. (D’aquí li ve el nom de El Salt de la Bella dona). Després partí tot sol cap a la Santa Casa..., però tot just arribant a la Santa Casa, al entrar a l’església, trobà agenollada davant Nostra Senyora la que ell presumia morta dins el precipici” (Llibre de la invenció, 86).
Que sigui una llegenda difosa per altres santuaris medievals, vol dir que no té cap historicitat?
De cap de les maneres! Significa que el poble ha recollit de forma poètica un fet gairebé miraculós perquè defensa contracorrent les dones indefenses injustament condemnades per les gelosies masclistes.
Mirau aquest cas, per exemple, que el mateix Llibre senyala com històric: “Allibera Nostra Senyora una dona de les mans de son marit que la volia matar sens tenir culpa: Hi havia un homo a una certa vila, que tinguent una muller molt honrada i virtuosa, se’n engelosí de tal manera, que cegat per la passió, es determinà a matar-la, i sens més proves que la seva gelosia ni més investigacions que les seves malicioses sospites, cautelosament l’emportà a un lloc solitari, i tot furiós la tirà dins una sínia fonda i amb molta d’aigua” (Llibre de la invenció, 102-103).
O aquest desmentit que publica la revista Sa Marjal de Sa Pobla: “Per tot es poble i gran part de Mallorca hey ha un rum rum de cent mil dimonis, referent a una fadrineta poblera que, segons diven, quant ahir aná a adorar la Mare de Deu de Lluc li robá una alhaca d’or i repentinament quedá enrampada i sense porerse moure fins que hagué confessada sa falta i restituída sa alhaca”. El Rector hagué de pujar a la trona per a desmentir-ho en nom dels Pares del Santuari. “No va ser mes qu’una broma que va fer un bon homo, broma que no essent més qu’una paya, al instant en feren un payer” (152(1921)106).
I és meravellós que aquestes dones siguin defensades per la Mare de Déu, que vol dir, en nom del cel.
No hay comentarios:
Publicar un comentario