Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

viernes, 13 de julio de 2012

A LLuc hi reneix l'esperança



Top of Form 1

Per Manuel Soler Palà, msscc
(encarregat de la Pastoral del Santuari)

Aviat es compliran nou mesos de la meva pujada a Lluc amb la tasca d'atendre els pelegrins del santuari. Els mesos d'abril, maig i juny són els més atrafegats. Els pelegrins han pujat a mils.

La crònica registra les visites multitudinàries dels pobles de l'illa, tant de l'interior (part forana) com del litoral (Marines), així com la jornada dels malalts i dels preveres de Mallorca. En ambdues presidí l'Eucaristia el Sr. Bisbe.

Els estrangers solen visitar la Basílica i altres dependències del lloc sense que sol·licitin ulteriors serveis. Uns i altres no es perden la visita al cambril on es venera la imatge de la Mare de Déu. Protestants, escèptics o ateus, tots segueixen els passos que condueixen fins a la imatge. Excepcionalment algú protesta pel fet de que “s’adorin”  imatges. L’estil en el llibre de visites el delata: es tracta d'algun evangèlic o pentecostal revestit d’ardors profètics per a l'ocasió.

En les celebracions que m'ha tocat presidir he recorregut a unes paraules que animin els fidels i no perdin de vista el context del seu pelegrinatge. Més o menys els he dit el que segueix.
 

Un poesia de Tomàs Aguiló quan es va coronar la Verge, fa 128 anys, diu així:


Perquè a Lluc hi reneix l'esperança, /  i més viva la fe sempre hi brilla. / I de totes les parts de nostra illa / Pelegrins hi acudeixen a mils.

1. A propòsit de l'esperança

Al llarg de la seva existència, l'ésser humà engendra nombroses esperances, de diferent grandària i color, d'acord amb els diversos períodes de la seva vida.

Potser l'esperança d'un amor gran i satisfactori en la joventut, com també d'una somiada professió. Potser persegueixi un èxit científic, literari o esportiu, determinant per a la resta de la seva vida. No obstant això, tot i que aquestes esperances es compleixin, l'individu percep clarament que les seves il·lusions van més enllà.

I quan no es compleixen li queda un mal gust de boca. A propòsit, anys enrere, era viva l'esperança de construir un món perfecte gràcies a les aportacions de la ciència, els avantatges de la tècnica i una política de fonaments científics i honrats. Sabem que aquests ideals s'han truncat sense remei.

Ho experimentam cada dia a les nostres carns quan es retallen les beques dels nostres fills, quan l'espera a urgències mèdiques es fa interminable. Quan ens assabentem de les hecatombes produïdes en els bancs, sense que ningú se’n responsabilitzi. Ben al contrari, els malfactors se'n van amb indemnitzacions obscenes i sous immorals.

Necessitam tenir esperances -més grans o més petites-, que dia a dia ens mantenguin en camí. Però sense la gran esperança, totes les altres es mostren insuficients. Aquesta gran esperança coincideix amb Déu, que abraça l'univers i atorga sentit a la vida. Déu que també parla en aquests llocs a través de la Mare del seu Fill Jesús.

2. Tornar a les arrels

Després peregrinar molts anys per la vida hem deixat bocins d'il·lusió al llarg del camí, però el fet de pujar dalt d’aquesta muntanya vol dir que no les hem perdut totes. Les que ens queden les projectam en el somriure de la imatge de la Mare de Déu que sembla confortar en les dificultats i omplir una vegada més el cor de goig.

Perquè Lluc és aquesta extensió de terreny poblada per arbres i penyals que ja els nostres avantpassats, abans del cristianisme, van identificar amb l'expressió “bosc sagrat” (“Lucus”). Hi percebien i hi percebem l'Esperit del Creador planejant per sobre de les nombroses alzines i imponents penyals. Avui segueix musitant i sorprenent.

Lucus és el bosc sagrat on corre la saba que, com diu el poeta, és la saba antiga i pura que fa el cor més mallorquí (Costa i Llobera). Lluc uneix la fe i el llenguatge, l'amor de la terra i dels que ens envolten, és la institució mallorquina per excel·lència, com va afirmar un dia el Bisbe Campins, de feliç memòria. Constitueix un àmbit privilegiat per retrobar-nos amb les arrels profundes de la terra, amb els valors culturals, amb les virtuts dels nostres avantpassats, amb el folklore, amb el paisatge. Especialment quan es mouen vents contraris des del mateix govern autonòmic.

Potser algun visitant -gràcies a la bellesa del paisatge, de la natura i del silenci- escolta altra vegada la veu de Déu murmurant a cau d'orella. La qual cosa donaria la raó a aquell vers del poeta Costa i Llobera: Lluc per Mallorca és encara lo sant racó de la llar.

3. Maria, estrella de l'esperança

Els fidels cristians saluden a la Verge, des de fa més de mil anys, amb l'himne llatí “Ave Maris Stella” (“Ave, Estrella del Mar”). La vida humana és comparable a un viatge per les aigües marines, de vegades turbulentes. Com els antics navegants, aconseguirem mantenir el rumb mirant les estrelles del firmament que ens assenyalen el camí.

Els astres i estrelles són els nostres avantpassats, pobladors d'aquestes terres, que han sabut viure honradament. Ells centellegen amb resplendors d'esperança. Però l'astre més gran és Jesucrist. I al costat d'Ell, Maria, l'estrella de l'esperança. Ella amb el seu assentiment va fer que cel i terra convergissin. Ens indica el camí pel mar de la història. Ho fa en l'esbós del seu somriure difuminat en el misteri.




No hay comentarios:

Publicar un comentario