Anar a Lluc a peu o colcant

El dia 13 d’agost del 2008 l’escriptora Conxa Fortesa va escriure entorn d'uns tendres records al diari “Balears”. Bo será tenir en compte que alguns detalls que esmenta ja han canviat: la senyora Elvira González no treballa en el museu i el P. Gabriel Seguí tampoc ho fa a l’arxiu. El temps no passa debades. Però la frescor del llenguatge i del contingut, en el que segurament altres mallorquins s’hi sentiran reflectits, fa mèrits per tal que el transcriguem en el blog. Presumint el permís del diari i de l’autora, està clar. 

Anar a Lluc a peu o colcant sempre ha estat una fita per als mallorquins. No, ara no vos contaré que fa trenta anys vaig anar a Lluc a peu. No sé per què la gent de la meva edat quasi sempre parlam de trenta anys enrere i, tímidament i per dissimular, hi afegim el "més de", encara que en faci quaranta.

Serà que el trenta és un número que conserva sons primaverals i entrar en la quaresma fa cert respecte. El fet és que mai no vaig anar a Lluc a peu i, a aquestes altures ho veig mal de fer. Quan jo era petita cada any anàvem a Lluc. Poques sortides fora del nostre barri fèiem. La majoria de gent no teníem cotxe i una excursió cap a terres tan llunyanes es preparava amb molta antelació. 

Cada estiu tota la família, padrins, pares, fills i néts agafàvem el tren fins a Inca, després la "camiona" i cap a Lluc s’ha dit. Era una aventura. No faltava l’aigua del Carme per si qualcú es marejava. Porta viandes d’alumini amb tumbet, botelles de "graciosa" i pinya. Galetes d’oli per entretenir els infants.

Encara que ens sabéssim la història de memòria, quan arribàvem al Salt de la Bella Dona, corríem als peus del padrí perquè ens tornàs a explicar les desventures d’aquella pobra al·lota, bella i jove, i que va patir les ires del seu marit per gelosia. La violència domèstica d’aquell temps. El meu padrí tenia molta imaginació i cada any embellia el relat. Mig marejats per les voltes, la nostra decepció anual era no trobar la Bella Dona als peus de la Mare de Déu quan entràvem al Santuari, era el primer que fèiem en arribar.

Si hi havia hagut qualque naixement a la família, la mare encomanava l’infantó a la Verge i el posava sota la seva protecció. En tombar l’horabaixa tornàvem cap a Ciutat, rebentats, solíem dormir durant tot el viatge. Ens deixondíem quan baixàvem del tren. Orgullosos, exhibíem penjada al braç, una petita imatge de la Verge ornada de vetes de tot colors que l’oratge feia voleiar i que demostrava als parents i veïnats que havíem complert amb el ritual de cada any.

A Lluc hi vaig anar moltes vegades amb les monges franciscanes a fer els exercicis espirituals. No podíem parlar en tot el dia, llevat dels temps d’esbarjo. Imaginau el que significava per mi, que xerr com una cotorra i patesc d’incontinència verbal: un suplici. Però el record que guard no és dolent. Ja voldria jo ara poder trescar pels paratges de Lluc amb tota la meva innocència dels tretze anys, i que l’únic problema fos el no poder intercanviar secretets amb les amigues.

Lluc sempre ha estat el bressol de la nostra cultura i de la nostra identitat. Els missioners tenen cura d’un important conjunt de restes arqueològiques. El museu està molt ben organitzat gràcies a la labor de la directora Elvira González, que no escatima esforços per elevar el museu a la categoria que es mereix. Conté peces de molt de valor. Entre elles un plat de "seder", emprat per celebrar la Pasqua jueva. L’arxiu està a càrrec del pare Biel Seguí i Pep Barceló, arxiver auxiliar. Hi ha un fons documental molt valuós.

Entre els papers s’hi va trobar un document inèdit sobre el judici entre dos jueus datat l’any 1387. Els missioners varen tenir la gentilesa de facilitar una còpia amb motiu de la celebració del Dia internacional de la cultura jueva l’any 2005. El passat jueu de Mallorca és tan important com desconegut per la majoria de mallorquins. I ja que hi som aprofit per felicitar l’Ajuntament de Palma per la decisió de col·locar rajoles en el Call recordant els noms antics dels carrers. És una forma de recuperar part de la nostra història.

Dia 10 d’agost de l’any que ve farà 125 anys de la coronació de la Mare de Déu. Poetes com els germans Don Miquel i Don Bartomeu Forteza, entre molts d’altres, col·laboraren a les Corones Poètiques de la Mare de Déu de Lluc. Encara avui en dia l’Escolania interpreta l’himne: "A Lluch té son trono la Reyna de l’illa", de Don Thomàs Forteza.

La Verge de Lluc és la reina de l’illa, com bé deia Don Thomàs, i sobretot és la reina de la serra de Tramuntana, i no es pot deixar embrutar per maniobres especulatives de territori, com el projecte de poble postís del Guix. Estic d’acord amb el portaveu del Col·lectiu en defensa de Lluc, Pep Obrador, quan diu: "Seria un honor anar a la presó per defensar Lluc". Ésser empresonat per aquest motiu donaria dignitat a la presó, per servidora seria un honor compartir cel·la amb ell