Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

sábado, 21 de febrero de 2015

Turisme religiós a Lluc

Cloenda del Congrés sobre turisme i cultura


La Universitat de les Illes Balears ha organitzat un congrés internacional de turisme cultural amb l’objecte de fer anàlisis, diagnòstics i formular perspectives de futur. Els dies en que s’ha celebrat han estat el 19, 20 i 21 de febrer d’enguany.

Els dos primers dies les sessions tingueren lloc a l’edifici Arxiduc Lluís Salvador de la Universitat. El dissabte a la tarda les conferències es feren a Lluc. Endemés els participants visitaren alguns espais del Santuari.

Tres conferències han tractat el tema de LLuc. La que dictà en Pere Fullana Puigserver, (professor d’Història de l’educació, UIB) portava aquest títol: "La restauració i la projecció del santuari de Lluc en la transició a la modernitat: el programa pastoral i social del bisbe Pere Joan Campins (1898-1915)."

La segona corregué a càrrec de Pere Muñoz Perugorria, responsable de gestió del projecte d’acollida a Lluc. Duia aquest encapçalament: "Turisme religiós a Mallorca. El projecte del Santuari de Lluc." I la tercera fou la del P. Manuel Soler Palà, membre de la comunitat del Santuari. Es titulava "l’atenció als visitants i pelegrins en el Santuari de Lluc."

L’espai que segueix reprodueix aquesta última. Més endavant esperam oferir-vos la d’en Pere Fullana. Més difícil serà poder fer el mateix amb la d’en Pere Muñoz perquè es recolza bàsicament en esquemes i dibuixos i requereix un ordenador. 

Turistes i pelegrins

Sovint, en parlar de turisme, s'hi posen adjectius darrera el nom. Turisme cultural o turisme religiós, per exemple. La veritat és que la distinció es una mica boirosa perquè el turista no té cap dificultat de combinar diversos objectius. A Lluc hi pugen ciclistes i excursionistes, gent que vol contemplar la natura i gent que vol pregar davant la imatge de la Mare de Déu. Aleshores jo simplement exposaré breument el que pensa i fa la comunitat del Santuari a l'hora d'acollir aquestes persones que arriben fins aquí. 

Només vull fer notar que els pelegrins que pugen a peu o en vehicle tenen una perspectiva una mica diferent. Unes paraules prèvies sobre el particular. 

El pelegrí es deixa amarar de les llegendes del lloc que visita i és més o menys conscient de que el trespol del santuari ha anat acumulant nombroses emocions, afliccions i gojos al llarg dels segles.

Per als pelegrins compten menys les distincions socials, anivellen les jerarquies, tot esdevé més horitzontal. I això tant si el viatge es fa a peu com en un vehicle col·lectiu.         

No s’ha d’oblidar que el fet de desplaçar-se  ja té un valor. La meta és el camí, s’ha dit. Tot i que sense un punt d’arribada el conjunt queda una mica devaluat des de la perspectiva religiosa.

La situació geogràfica del santuari, sovint aïllada i elevada, juntament amb la bellesa del paisatge –auster o exuberant- s’associa a l’harmonia del cosmos. Es considera reflex de la mateixa divina bellesa.

El santuari es diferencia de la parròquia, a la qual no ha de suplir ni imitar. En principi ha de ser un símbol del Poble de Déu en marxa, un brunzir del misteri diví que atreu els pelegrins. Misteri, naturalesa, fraternitat dels sers humans, comunió amb els avantpassats, identificació amb una mateixa cultura. Això és el que pot oferir i transmetre el santuari.

L’acolliment de caire religiós

Sovint els pelegrins van al santuari després de llargues absències de l’Església o fins i tot mantenint una franca hostilitat envers ella. Per això cal que el santuari faci la funció d’una porta sempre oberta, afavorint el contacte amb Déu i el retorn a la comunitat. Un personal expressament dedicat a l’acolliment —preveres o laics—, consagrat al pelegrí, que vol renovar el seu contacte amb Déu i els germans, serà molt oportú.  Normalment el pelegrí és més favorable a la confidència. Preveres i laics han d’acollir segons tasques i responsabilitats assumides.

Convé que l’acolliment tingui present el caràcter específic de cada grup, de cada persona, de les seves expectatives i necessitats. Per tant està fora de lloc una acolliment standard. Qui visita un santuari ho fa probablement en circumstàncies especials: viu moments de preocupació, incertesa, esperança, sofriment, goig, fracàs, agraïment... Altres busquen un sentit a la vida. Es presten a demanar el perquè de tantes coses, A partir d’aquí el diàleg es facilita.

L’acolliment suposa una activitat interior personal i volenterosa. Implica amabilitat i desig de compartir. En canvi el mer fet de rebre tendeix a ser passiu i fins i tot pot coexistir amb una actitud a la defensiva o de complir l’expedient. Es pot rebre qualcú sense acollir-lo. Per acollir cal obrir-se a l’altre, reconèixer-li una vàlua i uns drets. Això res té a veure amb un comportament melós i un somriure fora de lloc. Endemés sabem que els santuaris són llocs on es va i retorna, no de permanència. Per tant, res de proselitisme, i menys crear dependències. El pelegrí només circumstancialment trepitja el santuari i en aquestes condicions és que ha de ser acollit.
El professor Sebastià Serra, organitzador
 del Congrés, i Pere Muñoz, a punt
de començar la conferència

Per començar amb el més material i visible, l’acollida demana desenvolupar tot el que té a veure amb les instal·lacions, per intranscendent que això sembli. Val la pena de tenir cura de la dignitat i bellesa de l’edifici i la seva funcionalitat, així com de la seva seguretat. Ben oportú serà tenir a punt la cafeteria, sales d’estada, banys, àrees verdes i de descans. És important la netedat. Aquests detalls conviden inconscientment els pelegrins a romandre més temps al santuari i a tornar-hi si és el cas.

Per descomptat que resultarà útil oferir materials litúrgics i tècnics, audiovisuals, que expliquin quelcom del santuari, del titular, sigui la Mare de Déu o algun sant. I no es poden deixar aquestes coses només al comerç per tal que les compri qui vulgui o pugui. Hi ha d’haver algun petit detall de gratuïtat.

Devoció popular a la Mare de Déu

Quant a la religió o devoció popular hem de dir que el mateix lloc de Lluc n’és la inspiració primera. L’ample alzinar, les roques que semblen tutelar el caminant, les muntanyes a l’horitzó, les tradicions originades aquí i els nombrosíssims avantpassats que hi pujà, així com els actuals pelegrins fan del lloc un espai sembrat d’emocions i molt peculiar. Tant més que ja es considerava un lloc sagrat (lluc significa bosc sagrat) molt abans del cristianisme.

Participants a la cloenda,
prop d'un centenar, a la sala de "la Santa Figura"
No podem negar la secularització a marxes forçades del poble mallorquí, que es constata en la disminució dels participants a l’Eucaristia, així com en el res del rosari pel pujol al costat de l’edifici i altres mostres de devoció anys enrere ben presents. Tanmateix no davallen les visites a LLuc, més aviat al contrari. Ni, per descomptat al cambril de la Mare de Déu.

Detallem una mica més. La imatge del cambril és el centre de la devoció. Ben poques excepcions hi deu haver de gent que pugi a Lluc i no vagi a veure o saludar, com es sol dir, la Mare de Déu. Al llibres de les peticions s’hi escriuen cada dia nombroses pregàries i cada vegada més amb idiomes estrangers.

No tan popular, però en predicacions, converses i escrits la comunitat vol transmetre tres missatges relacionats amb la venerada imatge. Primer, la dimensió ecumènica de la Mare de Déu que rep pelegrins de tot el món. Per cert, els de ritus oriental necessiten més temps per venerar-la i sovint provoquen llargues files. Per accentuar aquesta dimensió ecumènica hi ha unes pregàries del Beat Ramon Llull que hi al·ludeixen i que tenen la corresponent traducció a l’àrab.

Segonament es vol sensibilitzar la gent de cara a una major solidaritat envers els pobres. Per això no és estrany escoltar homilies i llegir escrits que es refereixen al sofriment maternal de Maria. Es reprèn així el verset d’aquella cançó: “per les passades dolors, morena sou en figura”.

En tercer lloc s’accentua el fet de que els blauets canten a la Mare de Déu cada dia en nom de tots els mallorquins. I a partir d’aquí s’escau parlar de la llengua i cultura que uneix i que ja conrearen els avantpassats. Defensar la llengua, la terra i el sentit de poble és un valor típic del santuari i que la Mare de Déu, sempre encarnada en el seu poble, afavoreix sens dubte.

Un signe molt apreciat consisteix a beure l’aigua de la font coberta. No hi ha la mateixa afició que anys enrere, però encara molta gent no es perd un glop d’aigua a la font. Antigament era el final del camí que feien els pelegrins abans d’entrar al santuari. A una paret de la font hi ha una inscripció atribuïda a Costa i Llobera que diu així: Grans mercès d’aquesta aigua, Oh Reina i Mare, amb que apagau la set tan dolçament, dins nostres cors feis-n’hi brollar des d’ara l’aigua de vida eterna sempre clara que hi brolli eternament. No és un sacramental estrictament l’aigua de la font coberta, però molta gent s’hi acosta com si ho fos.

Programació pastoral del Santuari de LLuc

1. Celebracions de més relleu:

Nadal (matines, amb el cant de la Sibil.la, de l’àngel i la calenda). Setmana Santa (amb “el plany de la Verge” de Ramon Llull, representat per dos bons locutors). Pasqua, amb les celebracions adients, particularment la cerimònia del Dissabte Sant).

La Diada: pujada a peu molt nombrosa que participen a diverses activitats religioses i lúdiques. La coronació: enguany s’ha complert el centenari de la dedicació de la Basílica, la remodelació de l’hostatgeria i l’obra de la via monumental del pujol dels misteris.

2. Peregrinacions i Jornades (Associacions. Tercera Edat, Varis...)

Part forana i Ses Marines. Associacions 3ª edat. Devers 3.000 (pel maig normalment). Pujada a peu de la part forana organitzada pels AA. Blauets (La Diada). “D’es Güell a Lluc a peu”. Nombroses associacions de Tercera Edat de diferents pobles. Solen fer ofrenes, lectures i cants.

Jornada dels malalts que acull una gran quantitat de persones amb dificultats de salut i els qui els acompanyen. Jornada de Jesucrist Summe sacerdot. Homenatge a preveres (noces d’argent i d’or). Jornada de la família. Assemblea anual de la Confer. Religiosos mallorquins.

També nombroses associacions de caire devocional pugen periòdicament a Lluc i alguns col·legis s’hi venen amb centenars d’alumnes, per jornades en les quals hi cap l’esport, la espiritualitat i la convivència.

3. Celebracions pastorals habituals.

Cada diumenge es celebra ofici i dues misses més. Els preveres estan a disposició per qui desitja una conversa més personalitzada.

Cada dia els blauets canten la Salve. En els mesos de més concurrència, abans es diuen unes paraules amb quatre idiomes per explicar molt breument què representa el santuari amb la imatge de la Mare de Déu i els Blauets. Durant el mes de maig també els nins fan una pregària molt breu cada dia.

4. Pastoral i celebracions més personalitzades

Estam sempre a disposició per si algú desitja parlar amb un membre de la comunitat. Hi ha poca demanda, però n’hi ha. No es rebutja qui desitja alguna acció de devoció més popular, com beneir algun vehicle o medalles.

Es celebren alguns baptismes, primeres comunions i noces. Cal reconèixer que minva aquest apartat, sobretot pel que fa a les noces. En canvi abunden les parelles que volen celebrar les noces de plata o d’or.

5. Medis de comunicació

L'acolliment també s'ha de reflectir en els medis. Tenim en marxa una Web general sobre el santuari (informacions sobre la història, activitats religioses, i aspectes més pràctics, com l’hostatgeria i els restaurants). També una revista des de fa molts anys (Lluc), una suplement (Comunicació-Lluc) amb articles, cròniques del dia a dia i fotografies. 

No deixam de banda Facebook, vídeos a You tube, un blog sobre temàtica relativa al santuari. Finalment no fa gaire es va posar en marxa un espai per poder veure un audiovisual que mostra la Serra de Tramuntana i es fa ressò de l’experiència del pelegrí. Mostra els aspectes més coneguts del Santuari. 

Manuel Soler Palà, msscc

jueves, 12 de febrero de 2015

Els santuaris: acolliment i evangelització (i II)

II. L'Evangelització


En boca de Pau VI l’Església existeix per tal d’evangelitzar i aquesta és la seva felicitat i vocació pròpia, la seva identitat més profunda (EN 14). D’altra banda el document sobre la pastoral per a emigrants i itinerants diu que la peregrinació té com objectiu primari l’evangelització que sovint resulta natural en els llocs sagrats (Pontifici consell per a la pastoral dels emigrants i itinerants: ”la peregrinació en el gran jubileu de l‘any  2000”, 25 abril 1998, nº 14). En conseqüència els moments de peregrinació —ja siguin per les circumstàncies o sentiments que les motiven— són un camp apropiat per tal que la Paraula de Déu arreli en els cors (Ibid, nº 34). Per això cal anar més enllà de la devoció i endinsar-se en l’evangelització.
Santuari de "Aparecida" (Brasil)
La peregrinació té una gran capacitat de convocatòria, reuneix un gran nombre de feligresos, alguns dels quals es troben en situacions humanes i espirituals complicades, allunyats de la fe i amb una dèbil pertinença eclesial. Tal volta per alguns la peregrinació al santuari és l’únic vincle que els connecta amb l’Església. És, doncs, ben aconsellable aprofitar pastoralment aquestes ocasions. 

Situació espiritual del pelegrí

Les enquestes i entrevistes destaquen que un aspecte molt valorat del santuari és el de la tranquil·litat i la pau. El llibre del cambril de Lluc també ho certifica. Dalt la muntanya o a la soledat es percep més el contrast amb la vida agitada de la ciutat. Per als pelegrins el santuari és un reducte de pau que permet trobar-se amb un mateix i amb Déu.

En el nostre món creix el grau d’autonomia i de secularització. El subjecte no es vol sotmetre a d’altres persones o institucions. En conseqüència la persona confia en la seva capacitat de raonar i fa les decisions que troba. La religió es va desplaçant vers l’esfera privada i xoca amb l’àmbit polític i civil. Es privatitza la fe i, per tant, cadascú interpreta el sentit de la religió i de la vida com millor li sembla. L’àmbit sagrat esdevé terreny personal. La religiositat institucionalitzada perd relleu i importància. Déu acaba essent un assumpte personal i íntim.

Santuari de Lourdes (França)
Aquests plantejaments tenen, però, un aspecte positiu. Si Déu queda lliure de dogmes i implicacions morals aleshores té via lliure per a connectar amb els aspectes més personals de l’individu. És a dir, amb el món de les emocions i els sentiments. I precisament la font interior de la persona d’on brolla la sensibilitat religiosa es confon amb els sentiments que la lliguen a la terra, a les tradicions, als ancestres. El santuari és una icona dels anhels profunds de la persona que tenen a veure amb la religió i l’entorn que trepitgen. Amb el cel i la terra. Atorga identitat a partir de l’experiència religiosa, de trepitjar una mateixa terra i sentir-se part d’una mateixa cultura. 

Un espai sagrat o, en tot cas, peculiar

Molt es podria parlar de l’espai sagrat i si realment existeix en el cristianisme. S. Joan posa en llavis de Jesús que a Déu se l’adora en esperit i en veritat i és indiferent si a Samaria o Jerusalem. En pura teoria és així, però ja S. Lluc atorga una valoració especial a la ciutat de Jerusalem, per només posar un exemple. I l’Església ha afavorit les peregrinacions per anar a un lloc concret religiosament significatiu. Pensem en Jerusalem, Roma i Santiago de Compostela. És que també convé tenir present que som de carn i l’element material no es pot defugir en cap circumstància ni moment de la vida. Jesucrist es va encarnar i aquest fet marca la historia de la salvació. Jesucrist penetra la humanitat fins el fons en encarnar-se i tot queda referit a Déu Pare. L’evangeli no demana una determinada cultura, doncs les assumeix totes. No d’una manera genèrica, sinó encarnant-se dins cada una d’elles en particular.

Santuari de Fàtima (Portugal)
Segons la fenomenologia religiosa un lloc esdevé sagrat quan la tradició certifica que allà algú va fer una experiència de Déu o del transcendent. L’espai sagrat és el lloc on es repeteix ritualment aquesta experiència feta temps enrere, potser un temps sense determinar. L’espai sagrat bascula entre les explicacions mítiques i històriques. En aquests llocs sagrats el món profà queda transcendit i irromp el sagrat que marca qualitativament el territori. L’origen de la majoria dels santuaris es confon amb un fet o una experiència, potser mítica o llegendària, que té particular significació per a un poble. És sabuda la importància del mite en l’inconscient del poble.  

El santuari és un lloc de trobada de persones que experimenten situacions diverses i procedeixen de llocs diferents. La multitud es reuneix per compartir els mateixos sentiments religiosos i celebrar la fe. El santuari no és només lloc de culte, sinó centre cultural que reflecteix la forma d’existir i relacionar-se amb Déu i el proïsme. Reflecteix també la concepció del cosmos i la naturalesa, de l’art, el llenguatge i els símbols. I aquest espai sembla privilegiar el desenvolupament de les devocions populars.

Santuari de Guadalupe (Mèxic)
Potser exagerant un poc es pot afirmar que el santuari és com un paradís al marge del món ple de conflictes. Allà s’estableixen relacions amistoses amb els altres, al contrari que les relacions grinyolants de la ciutat. Es contraposa el món d’aquí al del més enllà. Ens fa retrobar allò que és extraordinari. Els individus que conformen la peregrinació es sorprenen de coincidir en uns desitjos comuns de pau i fraternitat. Els qui no es coneixien es descobreixen germans, els que s’ignoraven ara s’accepten. Tot ben diferent de la rutina de cada dia als pobles i ciutats. 

Atracció i evangelització en el santuari

L’evangelització no és qüestió d’escenificacions i atmosferes, però és ben cert que ambdues coses hi poden ajudar. Així ho determina la llei de l’encarnació. Podem crear una atmosfera que ajudi a l’acollida i l’evangelització. Es construeix a base dels sons, colors, silencis, formes i cerimònies. El santuari afavoreix unes experiències que penetren en l’interior del visitant, de manera conscient o no. Quan això no es té clar hi ha la temptació de parlar massa. Tal volta es vol dir tot amb anuncis i paraules, tanmateix un gest, potser un petit núvol d’encens, expressa més que un verbalisme intel·lectualista. Ara, tampoc hem de caure en el mutisme. Seria un pecat contra el Verb, és a dir, la paraula. Hem de cercar l’equilibri. Deia S. Exupery que no són els homes els que s’han de sotmetre a una religió, sinó la religió conquistar-los i absorbir-los.

El santuari és una oferta atraient en l’actual societat. Sobretot per a aquells que no aconsegueixen altra forma d’inserció eclesial i per als participants ocasionals. Els santuaris es podrien comparar als braços misericordiosos de l’Església mare que s’estenen vers els que es troben desorientats. També acullen els pecadors, marginats, analfabets, inconstants, malalts, aclaparats. En el santuari cobra una especial rellevància la dimensió querigmàtica de l’anunci evangèlic. En aquest espai l’anunci ressona diferent a les orelles del visitant. Esdevé més íntim, més personal i interpolador. Surt dels esquemes fixos i tradicionals. Amb més facilitat s’acosta a les fronteres. Tothom és benvingut, malgrat no sigui del tot ortodox en les seves expressions. 

Per un cert grup de gent el santuari és l’únic lligam amb l’Església. Aleshores fa brollar  un tipus d’espiritualitat alternativa de contorns indefinits Cada pelegrí cerca segons el seu tarannà. Cada un és catòlic a la seva manera, no té altres compromisos que els que ell mateix s’imposa. Alguns han privatitzat la fe, viuen una recerca molt personal, sense vincles amb cap comunitat o parròquia. L’anonimat que proporciona el santuari afavoreix aquesta situació. L’oferta i l’atmosfera del santuari atreu en particular aquells que no tenen altre inserció eclesial. Són gent religiosament al marge, més favorable a escoltar la veu que ressona en aquest espai que la de la parròquia. La dimensió subjectiva adquireix gran importància. Sintonitza així amb la cultura de la postmodernitat, la que ens envolta, i que no és gens amiga de morals i dogmes establerts.

Poble i santuari

No quedaria completa la visió del santuari si no insistíssim a relacionar-lo amb la pietat popular i amb el sentit de poble. La pietat popular es construeix poc a poc en el temps i està vinculada als elements fundants d’un poble. La trobada amb Déu està tenyida d’una peculiar significació intel·lectual i, encara més, de caire afectiu. El sentiment popular atorga un fort relleu al lloc i les circumstàncies. Les experiències que se’n deriven queden gravades en la consciencia personal, familiar i del poble. La pietat popular recull aquestes experiències depositades al llarg del temps i té present els fets significatius que han anat construint la identitat del poble. No només emmagatzema experiències, i records, sinó que les actualitza talment fa el memorial bíblic.

Les experiències es mouen entre la historia i el mite. Brollen del més íntim de la persona, de la font d’on també hi brosten elements tan íntims com la llengua, la vinculació amb els avantpassats, les aspiracions de llibertat i fraternitat. El lloc originari i les circumstàncies fundants del poble abunden en simbolismes. Els anhels més íntims –religiosos, emocionals i populars─ brollen de la mateixa font que és el cor. També això té a veure amb la llei de l’encarnació. 

Santuari de Lluc
La identitat religiosa s’ha viscut profundament vinculada a l’experiència de la història del poble, de les circumstàncies polítiques i socials. La pietat popular ha contribuït en gran mesura a la construcció del poble. Ha marcat els moments crucials de la historia: triomfs i derrotes, alegries i penes, tensions i tragèdies. 

Doncs bé, el santuari hi juga un paper important en aquest context perquè és l’espai sagrat on el pelegrí hi fa l’experiència de la trobada amb Déu que l’acull i escolta. El santuari guarda la memòria d’un poble que es reconeix en la seva expressió de fe i li facilita combregar amb els avantpassats. Així esdevé icona de la fe i dels sentiments més pregons.

Per acabar gosaria esbossar una hipòtesi agosarada, però recolzada per prestigiosos teòlegs, És en els santuaris marians que particularment es viuen les experiències profundes que hem esmentat. El cristianisme s’exposa a ser una ideologia poc humana, funcional, sense ànima, quan es deixa de banda la Mare de Déu. S’acaba assemblant molt a una empresa que construeix un projecte darrere l’altre. Si hi falta la Mare de Déu es nota massa la ideologia masculina en el rerefons i això en un sentit mes aviat negatiu. L’Església esdevé polèmica, malhumorada, exempta d’humor, més seriosa del compte. I la gent s’allunya perquè no s’hi troba còmode.   
Manuel Soler Palà, msscc

domingo, 1 de febrero de 2015

Crònica del gener 2015

Lluc dia a dia / Ramon Ballester Vives, msscc


1. A  tots us desitjam un “Any Nou, Vida Nova” viscut amb la Bona Nova!

Aquests dies assolellats faciliten la vinguda al Santuari. Són molts els grups familiars que visiten el Cambril per demanar la protecció de la Mare de Déu en aquest any nou.



4. Alejandro Conde estudiant d'Història de l'Art a la U.I.B., ve al Museu per preparar un treball sobre  Art Popular que contempla la ceràmica mallorquina.

8. Tornen els nins i nines de l'Escolania després d'unes ben merescudes vacances familiars. A la Salve del migdia es prega la protecció de la Mare de Déu pel nou semestre escolar

10.Visita de la Comunitat de MM dels Sagrats Cors que regeixen la Casa d'Espiritualitat de Santa Llucia (Mancor) Participen a l'Eucaristia i després dinen amb la nostra Comunitat El capvespre coneixen les noves instal·lacions d'acollida del Santuari i les dependències de l'Escolania.


 11. A l'Ofici hi concelebra Mn. Pau Sans, prevere de Sencelles que exerceix el seu ministeri a la Diòcesi de Brooklyn (Nova York).

El nostre bon amic Toni Moreno ha estat ordenat, a La Seu, de diaca permanent. Entre les seves tasques pastorals seguirà la de catequista dels Blauets. La nostra cordial enhorabona.

12. Visita del Bisbe de Mallorca. Acompanyat de Mn. Antoni Vera, Vicari General i de Mn. Antoni Amorós, Ecònom General, El Bisbe de Mallorca Mns. Xavier Salines, fa una visita pastoral al Santuari i totes les seves institucions en una jornada cordial i plena de reunions.

La primera salutació fou amb tot el personal que treballa a Lluc, a la Sala de la Santa Figura, després es passà al refectori on tingué una conversa amb els qui formam la Comunitat. Més tard una trobada amb l' equip de feina  a la Sala Vermella que s'allargà fins a la Salve i pregària a la Basílica. Dinar amb la Comunitat que seguí amb una acurada informació de l'Equip Directiu de l'Escolania. Per acabar una ràpida visita al Museu de Lluc i una animada i simpàtica conversa amb els Blauets a la Sala de Música.


Per tot arreu, el Sr. Bisbe deixa el bon record del seu tracte planer, la seva familiaritat i empatia.

14. Reunió a Lluc del Vicepresident dels Consell de Mallorca i Conseller de Cultura, Joan Rotger, amb Antoni Solivellas, Batle d'Escorca, Bartomeu Bennàssar, arquitecte del Bisbat, Prior del Santuari i Ricard Janer, Administrador, per a tractar el futur de l'Acolliment del Centenari. El primer pas és la legalització i després fer-hi obres de millora ja que és el local cobert més gran de la Serra de Tramuntana per aixoplugar trobades nombroses.

16. Professors i alumnes de l'Escolania celebren Sant Antoni amb un animat fogueró a l'Acolliment del Centenari. Després de la típica torrada de porquim es fa festa amb desfilada de caparrots, xeremies i tamborers. Es felicita efusivament al P. Antoni Vallespir pel seu onomàstic.


17. Ha mort el nostre bon amic Sebastià Gamundí tan vinculat al  Santuari per les moltes obres que va projectar i dirigir; sense escatimar mai pujades a Lluc i molta generositat. Que la Mare de Déu vulgui acollir-lo com es mereix.

20. Visita de Jaume Santandreu, fundador de La Sapiència i altres col·lectius a favor dels marginats.  Actualment fa la seva bona obra dirigint i treballant a Can Gazà i a la Casa Llarga, al Secar de La Real.

21. Visita de l'arqueòleg  Antoni Puig que dirigeix unes excavacions/estudi al Jaciment de Mestre Ramon (Son Servera), l'acompanyen Miquel Espases, Regidor de Patrimoni de l'Ajuntament de Son Servera i Cristòfol  Servera. Al Museu admiren, sobretot, la sala d'arqueologia.

25. Aquest cap de setmana hi ha l'anual aplec scout dels Antics Escoltes de Mallorca. Tenen una assemblea i assisteixen a l'Ofici; acaben amb un dinar compartit.

27. Visita dels dirigents de la “Agrupación Mallorca de la Casa Balear de San Pedro” (Prov. Buenos Aires). És una associació argentina de descendents de mallorquins que no volen oblidar les seves arrels i volen introduir la devoció a la Mare de Déu de Lluc.
      
Han visitat la Basílica, el jardí botànic, el museu i han vist l'audiovisual del pelegrí. El P. Manuel Soler els ha explicat breument la història i la significació de Lluc. Han estat convidats i rebuts pel Govern Balear juntament amb altres cases de Balears.

29. Dia de la No Violència i la Pau. Després de tota una setmana de preparació, l'Escolania ha pres consciència dels mals de la violència i les guerres, de la necessitat de la justícia i la pau arreu del món. S´han tengut diversos actes molt participats, un video explicatiu i pregàries de bon matí i a la Salve del migdia.

Visita del P. Emilio Velasco, Superior General dels MM.SS.CC. Després de saludar i dinar amb la Comunitat ha convocat una reunió amb tot l'equip docent de l'Escolania  per tal d'explicar-los el carisma fundacional i conèixer la seva reflexió sobre aquesta espiritualitat i el compromís que se’n deriva de cara a la formació integral .

31. Acabam el mes amb fort vent de tramuntana, moments de pluja i de molt de fred. Tanmateix no ha  arribat a Lluc l'esperada nevada que corona els puigs més alts. Donem gràcies pels 141 litres per m2 que han caigut aquest gener i enriqueixen els nostres aqüífers.