Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

viernes, 18 de septiembre de 2015

El nin d'Eivissa


Els anys passaven i aquell matrimoni encara no havia tengut cap fill.

Cada matí, la muller sortia damunt el portal i contemplava el cel de la seva illa, blanc i net com un llençol de fil, amb els ulls una mica cansats. En volia un, d’infant, aquella dona i, potser, —com ho deien les veïnes— n’hauria fet un de fang, si hagués estat possible. Observava com passaven els dies, com els anys s’escolaven, amb l’endarrer de tenir un fill de ses entranyes.

Un dia —ningú no diu qui n’hi havia parlat, d’aquella Verge— acudí al seu empar i invocà la seva protecció. Sabia que eren lluny, les cases de Lluc, d’aquella terra seva, més enllà de la mar. Eren lluny, a l’altra banda de la cinta que, tots els matins, seguia amb la mirada, fins a omplir-se l’alè de sal, èbria de llum i de salobre.

“Si em veia a esser mare —es deia a si mateixa—, acudiria a veure-la al seu mateix recer, aquesta verge. Hi aniria peu descalç com una penitent i li oferiria el meu fillet talment una penyora”.

El marit acceptà la promesa de sa muller i decidí d’acompanyar-la al pelegrinatge, si tenien un fill. No tardaren gaire. Als nou mesos en punt varen ser pare i mare d’un nin com un ramell i atribuïren la gràcia a Nostra Senyora.

L’infant creixia, mentre els pares ajornaven un any per l’altre l’acompliment de la seva promesa. Quan va tenir vuit anys, decidiren que no podien deixar passar més temps i resolgueren d’embarcar-se en un xabec, i arribar a Mallorca, i fer el camí de Lluc, el peu descalç, el cor agraït.

La nau traçava esteles de sal sobre el mar. De sobte, el vent començà a moure les aigües i la barca, enduta per la força del vent, saltava com una cabrida entre les ones. Aviat els entrà el mareig, als viatgers. Només el nin jugava tranquil sobre coberta, satisfet de veure la mar esvalotada, el combat del xabec en una maregassa increïble i desfeta.

Tombà la nau i el nin va caure a l’aigua.

Un mariner cridà, talment una gavina enfollida:
—Aturau la nau, que el nin es nega!

Llançaren les cordes que tenien i intentaren de rescatar-lo amb totes les forces. Acabaren que ningú no sabia què es feia i el nin es va perdre dins les ones.

Bé varen cercar-lo, els mariners, fins a la posta de sol.

Caigué la fosca i tothom ja el donava per perdut entre les aigües. El pare parlà de tornar arrera, cap a la seva terra, vers la llum endolada de la seva illa. La mare decidí d’acabar el viatge, d’arribar a Lluc i explicar-li a la Verge que ningú en no esser ella podia retornar-los el fill de ses entranyes, tot just perdut en aquella mar esvalotada i freda.

Arribaren al moll de Ciutat.

Partiren cap a Lluc. Mai no finia, el camí, i les voltes es multiplicaven com un embull de cintes tenyides d’amargor. Ploraren, dins el temple. De sobte, pel corredor de l’església vella, va comparèixer el fill...

Pensaren que es tractava d’un miratge, d’una visió quimèrica que el dolor els presentava sobre el tel de la vista.

L’infant saltava davant els seus ulls. Els va estrènyer les mans... Preguntà, sa mare:
— A quina corda pogueres aferrar-te? Quin mariner vengué a rescatar el teu cos mig ofegat?

I va respondre el fill:
— Va esser aquella Senyora que em va treure del mar. M’abrigà una flassada i m’eixugà la pell, passada mitjanit.

(JANER MANILA Gabriel, Les llegendes de les terres de Lluc
Publicacions del santuari de Lluc, Mallorca, 1984)


No hay comentarios:

Publicar un comentario