Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

jueves, 19 de mayo de 2016

L'al.lot blau

L’any 1935 Mossèn Llorenç Riber va publicar “La minyonia d’un infant orat”. Aquesta prosa exquisida és la gran aportació de l’autor a la literatura catalana. Tot i que l’estil no sigui el que més abunda en els nostres dies, tothom admira la finesa dels sentiments, els detalls fruit de l’observació atenta, la bellesa de les descripcions. Us oferim el capítol que parla de l’admissió i anada a Lluc del reconegut escriptor i prevere.

Un bell matí, poc després del vaticini de l’ocellet, que m’oferí amb el bec la sibil·lítica fulla verda, sabedora de les meves destinacions; quan mon pare, que no era gens grandier, anà a obrir el portal de casa nostra, trobà que algú, més matiner encara que no ell, havia fet passar davall la porta un bitllet escrit de grossa lletra femenina tot rebregat i tacat d’amples ditades d’oli. Era un bellíssim document dactilar. Devia haver estat un olier dels qui van a proveir-se d’oli a muntanya, per a vendre’l després a les viles del pla, el qui, passant abans d’alba davant el portal clos, havia fet llenegar la dita carta missiva. Aquesta carta missiva portava la nova de l’esperada i radical trasmudança en el meu estat.

Una senyora de muntanya, amiga de la meva mare, era la qui escrivia la dita carta amb aquella mà que més que regir la ploma sobre el paper sabia salar olives i confitar atzeroles i codonyat. Ens feia saber que ella havia parlat amb el reverend Pare Prior de Lluc i que jo estava admès per escolà d’aquella escolania. Ja era, doncs, al·lot blau. Diuen que jo aleshores tenia una petita veu fresca, una mica tremoladissa, com és ara la d’una font entremig d’herba o la veu d’una cabridella sobre un penyal. I amb aquella veu de temor i tremolor volia la Mare de Déu que jo la lloàs en llatí i li cantàs lletanies. I que li digués Vida i Dolcesa, Rosa mística, Estel d’alba i Porta del Cel. Aleshores tenia jo onze anys.

Passats els tres o quatre dies que s’eren menester per arreglar el petit trossell de pobra roba que era de reglament que cada al·lot blau hi portàs, un bell matí mon pare enganxà un cavallet gris que teníem, amb la idea de partir prest i ser a Lluc abans de migdia. Record que la meva mare tenia els grossos ulls negres, plens de llàgrimes, com dues flors amb massa rosada; i que em posà sobre els llavis una besada sucosa, com si m’haguessin espremut sobre les dents tota la sang d’una magrana; i que m’estrenyia sobre el seu pit amb un moviment convuls que s’esforçava per dominar. Jo per primera vegada en la vida vaig sentir-me el pit ple d’una cosa que anava pujant, com ara una font verge a punt d’esclatar; com ara un albelló de març a punt de rompre; que em nuava la gargamella i em feia espirejar els ulls i tremolar el llavi inferior i un clotet que tenc a la barba. Ja m’anava a corfondre en un esclató irrefrenable i sense conhort. 

Mon pare se n’adonà, commogut també, i apressà la partença. -Déu vos guard de perill- digué la meva mare amb una veu banyada de llàgrimes i rompuda de sanglot. I partírem mon pare i jo, deixant el poble vermellós de sol ixent, d’aquell sol ixent d’octubre que és tan daurat i tan gros i que unta totes les coses de mel lluminosa... I prenguérem el camí de les terres altes.

Morena com el pa torrat i bella com la Sulamita és la Mare de Déu de Lluc. Diríeu que es va fer petita per infondre més amor. Ella, minúscula com és, omple amb la seva presència el grandiós casal que els segles li bastiren. Està enclotada enmig de penyalars blaus i voltada de solituds boscoses.  A l’hora que jo vaig arribar-hi era rica la Mare de Déu. Fos pel respecte que infonien a tothom aquells paratges consagrats per la religió de tantes generacions, fos complicitat volguda o fos descuit dels funcionaris de la Hisenda pública, la veritat és que fins aleshores romanien exempts de l’amortització els béns de la Mare de Déu de Lluc. Era, doncs, la Mare de Déu una espècie d’Abigail muntanyana que tenia ovelles a ramats i una bella escampadissa de cabres orades; tenia boscúries d’alzines fosques i moltíssimes oliveres de fulla  fina, per una part color d’argent, per l’altra part color de cendra; tenia hortes reguívoles on abundaven els grans arbres fruitals, al peu dels quals gramponaven les tímides maduixes, que allà en dèiem fraules, i tenia encara ruscos d’abelles que feien brunzir llur vol ros i harmoniós damunt els romanins tot temps brufats de floretes blaves. Devers Nadal, era entrada la collita de fruites hivernenques i el monestir s’omplia d’una bella olor de pomes. Semblava que havia estat escoltat el prec que ella fa en el sagrat càntic: Stipate me malis quia amore langueo. “Voltau-me de fruites, que estic a punt de defallir d’amor”. Aquell aroma d’hort muntanyenc confortava. No enflairen tant les flors d’abril com aquelles pomes de desembre. Després anaven sortint poc a poc, de somada en somada, per escampar per les fires i els mercats de les viles del voltant, el perfum i la frescor de les natals muntanyes sagrades.

El Monestir era gran i la Mare de Déu era hospitalària. Ella donava estatge i llit i carbó i oli i olives a qualsevol romeu que hi arribàs, i allà podia romandre de franc fins a tres nits i tres dies. El carbó que Ella donava era dels seus alzinars, que per ella fumaven les sitges. L’oli i les olives eren dels seus olivars que maduraven l’esplet per Ella. El llit era fort i ample i solemnial i la capçalera com un retaule d’altar major barroc: thalamus thalamorum! (1). En la màrfega hi cabia la palla de tota una era i en el matalàs la llana de tota una guarda. Com una Madona abundosa, la Mare de Déu donava recapte a tothom.

-Robes el pa a la Mare de Déu,- em va dir un dia el col·legial mestre d’escola, una vegada que em va sorprendre amb els ulls alçats del llibre, la mirada perduda al meu davant i l’ànima dins la mirada.

Ai trist de mi! Jo no tendria consol si fos veritat, Mare de Déu, que vos robava el pa, aquell pa negre i saborós, regat amb un roi d’oli daurat amb inequívoca sabor d’oliva; mentre amb la mirada absent dels fulls del llibre mort, llegia les fulles vives dels arbres o m’amarava el cor amb la subtil rosada de l’enyorament i del somni, que fan la poesia.

(1)  Tàlem de tàlems.

No hay comentarios:

Publicar un comentario