Missioners dels SS. Cors: 125 anys a Lluc (i II)

Inicialment el Sr. Bisbe ―d’acord amb el P. Rosselló, el Fundador― volia que la Congregació de Missioners dels SS. Cors arrelàs a S. Honorat i fos com el pulmó de la diòcesi combinant la vida contemplativa, predicant exercicis als preveres i missions populars als pobles. De sobte el Bisbe canvia de plans i demana al P. Rosselló de pacificar i dignificar el Santuari de Lluc. Seguim el relat iniciat fa unes setmanes.  

 Al dia següent, el P. Rosselló redacta la resposta, que revela la lluita interior que l’aclapara. Ara bé, el seu estil de discerniment el mena a aplicar el criteri de deixar fer a Déu. Passa pel patiment de renunciar a la solitud conquistada i es posa en mans de Déu, que li parla amb aquell ziga-zaga de les determinacions episcopals. A la resposta que tramet al bisbe manifesta que:

Estàtua del Fundador a Lluc,
al jardí de les magnòlies

No necessit precepte formal d’obediència del meu Sr. Bisbe per anar-hi; sinó que m’és ja més que suficient saber que és la voluntat de V. E. I., car, a canvi d’estar solitari i tranquil per voluntat pròpia en aquest puig de Randa, lloc que tant acariciï, preferesc estar a Lluc per voluntat del meu prelat, malgrat que hagi d’estar en la bulla i sostenint una lluita continuada.

Aquestes línies arriben a les mans de D. Jacinto Mª. Cervera quan és a Manacor, per a practicar-hi la visita pastoral. Amb mostres de goig indissimulat, rep la notícia. Si el Bisbe se posa content, no menys hi queden els habitants de Lluc, que saben i han sentit parlar del prestigi d’aquest missioner.

Després de l’intercanvi d’impressions, els tres missioners de Sant Honorat concorden accedir a la proposta del Bisbe. La narració que ens fa el P. Rosselló ens expressa quin va ser el resultat: arribaren a una tal uniformitat de parers, que convinguérem en no resistir la voluntat divina manifestada d’un mode palpable. Aquesta és la interpretació que, a la llum de la fe, donen a la invitació episcopal. Que els companys del P. Rosselló no patiren tant, com ja ho hem insinuat, ens ho descriu l’íntim col·laborador i secretari, en funcions de vicari, el P. Miquel Rosselló, que en els Annals de la Congregació:

Fins i tot el P. Solivellas, amb la seva ànima senzilla, revelant que així li passava, com hom ho ha dit en el seu cor, «anem, va exclamar amb veu riallera, anem cap allà i veurem terres noves». La qual cosa, caient en gràcia al P. Joaquim, el va ajudar a mitigar el seu dolor i a resignar-se en allò que fos determinació des d’alt.

El P. Rosselló resol deixar fer a Déu quan, mesos enrere, fracassen diversos plans per a unir-se a qualque institut a Sant Honorat. Era la mateixa actitud que el guia durant els llargs anys de discerniment vocacional. Ara recupera l’expressió quan a la novella Congregació hom li demana un sacrifici inesperat que, a més, sembla contradir els seus sentiments i els seus personals desigs. Testimonis de molt diversa índole convergeixen quan diuen que la sol·licitud del bisbe fa passar per un gresol la vida espiritual del Fundador. Però no defuig donar la passa en allò que li suposa un acte heroic d’obediència. El P. Antoni Thomàs afirma palesament que el P. Rosselló, en aquest fet, té la convicció de viure l’obediència amb una intensitat inèdita en la seva vida.

Si volem ser històricament fidels a les dades que coneixem, cal que diguem que segons la lletra de l’acta d’erecció de la Congregació i segons les Regles hi ha un allunyament entre la finalitat de la Congregació i la proposta que fa el bisbe que pugi a Lluc. Una vegada més reverdeix la tensió que el P. Rosselló suporta durant la seva vida. En efecte, ell viu internament un elevat grau de contemplació durant més de trenta anys, malgrat que ha emprès una activitat missionera i presbiteral molt coneguda. Al darrer cop aconsegueix retirar-se a l’ermita de Sant Honorat, però sense renunciar al ministeri de la predicació. Ara bé, el bisbe li demana col·laborar en l’ambiciós pla restaurador de la pastoral diocesana, però des d’una altra muntanya més alta i aspra i de més densa tradició per als mallorquins. Amb freqüència hom ha de lamentar bulla i distraccions que desvirtuen el sentit religiós d’un santuari. Més encara, aquesta destinació contribueix a donar una empremta de sedentarisme a una congregació que ha de viure la itinerància del missioner.

És una estampa de gran qualitat ascètica, amb tocs de dramatisme, la del P. Rosselló serpentejant per les volteres centenàries que menen a Lluc, mentre repeteix una i altra vegada: Al sacrifici!, Al sacrifici! La pujada se realitza el 6 de maig de 1891. A mitjan costa, el P. Rosselló queda sorprès per un parell de mules que li envia l’amo de la possessió de Menut, propietat del Santuari. En contrapartida, ofereix al pareller tot el que porta, mitja pesseta de plata, però el missatge declina l’oferta.

La fonda restuarada en temps del P. Joaquim

El rector d’Escorca és a Madrid gestionant allò que toca els seus interessos, de mode que és el vicari, Mn. Damià Mas, qui li surt a camí, devora la possessió del Guix, acompanyat de l’escolania. Al dia següent, els nous responsables del Santuari se presenten als habitants d’aquell indret. Simultàniament, el comissionat episcopal, Mn. Bernardí Font, arxipreste d’Inca, els dóna les facultats canòniques que els constitueixen en administradors dels béns del santuari i en custodis de la Mare de Déu de Lluc i responsables de l’acolliment dels pelegrins i de la seva atenció pastoral.

El periòdic republicà Baleares, a la seva edició del 15 de maig de 1891, anuncia que ja hi ha frares a Lluc. Pròpiament no se pot parlar de frares. Són uns religiosos, una comunitat de preveres, sense cap casta d’exempció de l’autoritat del bisbe, i ben encastats en la pastoral diocesana. Els frares, o membres dels ordes religiosos, tenen una autonomia molt gran, fins i tot en la pastoral.

Publica també la notícia, al dia següent, El Isleño, en termes una mica irònics:

Efectivament, ja fa dies que vàrem saber que en virtut del manament terminant, el P. Joaquim Rosselló i altres Missioners dels Sagrats Cors, instal·lats no fa gaire al puig de Randa (on havien de realitzar grans coses) havien passat a instal·lar-se a Lluc; qualcun contra la seva voluntat, per ventura en previsió de mals i de disgusts.

Entre el que abans el P. Joaquim havia comentat per carta a Costa i Llobera i el que diuen a la premsa, sobre l’ímpetu i la precipitació del bisbe, només hi ha una diferència, i és la intenció i el to en què un i altres s’expressen. Pel que fa a la previsió de mals a la qual al·ludeix el periodista, no sabem a què apunta exactament.

El nomenament de Prior per al P. Joaquim, i el d’ecònoms de Col·legiatura per als PP. Gabriel Miralles i Francesc Solivellas porta la data del 4 de maig de 1891. El decret separa els càrrecs de Prior del Santuari i de Rector d’Escorca. El contenciós fou dirimit pel bisbe, però el rector, Mn. Guillem Fiol, com hem indicat, recorre a la Santa Seu per via de la Nunciatura. Per la seva part, el Vicari General, Mn. Enric Reig, raona l’actuació del bisbe, en un escrit a la Santa Seu, al·legant que el més respectable dels sacerdots de la Diòcesi, acompanyat d’altres tres, han passat a Lluc, solament per un deure d’obediència. I confia que cap llengua embruti el bon nom de la Congregació ni el dels seus membres, car tenen ben guanyat el prestigi de què frueixen.

El cambril tal com quedà en una posterior restauració,
després del priorat del P. Rosselló.

Hem de suposar que les tensions se desfermen en la convivència amb un rector disconforme i polèmic. El P. Rosselló és correcte amb ell. Simplement l’adverteix que, amb la seva resistència, pot acabar perdent en aquesta vida i en l’altra. Mn. Fiol prefereix atacar per un altre costat que li sembla més vulnerable, el P. Solivellas. Pretén esfereir-lo dient-li que, des del bisbe fins al darrer congregant, han caigut en l’excomunió. En un moment d’oració, el P. Rosselló entrelluca el Sr. Fiol nàufrag en la mar, engolit per les ones, sense poder aferrar-se a la riba, malgrat que ho intentàs per tres vegades. Tot succeeix per la quaresma de 1892, temps en què el rector resideix més assíduament a Lluc. La sentència romana arriba en el mes d’abril, segons la comunicació del Provisor i Vicari General Mn. Reig, en una carta al P. Rosselló. Acompanya el document amb unes lletres en les quals comenta amb alleujament que la justícia i la pau comencen a prendre assentament en aquesta santa casa.

Ben per suposat, els Missioners dels Sagrats Cors no reben cap títol de propietat sobre el Santuari, que continua sempre essent del Bisbat de Mallorca. No hi tenen un pam seu.

Els esdeveniments foren més o menys així. Mn. Fiol va rebre mostres d’estima i de confiança del bisbe Campins, mentre que les sentències anteriors no li havien estar favorables. El dret no preveia totes aquelles decisions, que li foren adverses.

Josep Amengual Batle, msscc