La preocupació ecològica des dels santuaris (I)

Dia 13 d'octubre un bon grup dels encarregats de santuaris de Mallorca es reuniren a Lluc. Era la VII trobada. En un clima d'amistat i intercomunicació escoltaren entre altres activitats una conferència del P Manuel Soler, de la comunitat de Lluc. Tractà sobre l'ecologia i els santuaris. La primera part ve a ser un pròleg. Pròximament es publicarà la resta.

1. Actualitat de la preocupació ecològica

La consideració ecològica ha passat a ser una preocupació universal, al menys per la gent més conscienciada del nostre planeta.

- La crisis ecològica ens crida a un canvi en l’estil de vida. Estam interpel·lats a fer una conversió ecològica (Laudato sí 217). I és que protegir l’obra creadora de Déu forma part essencial d’una existència digna. No es tracta d’una elecció opcional, ni d’un aspecte de la vida (Ibid. 217).

- A mida que el món canvia, i amb ell la ment humana, l’espiritualitat pren formes diferents. Alguns aspectes a l’ombra passen a tenir fort protagonisme, entre ells quals l’ecologia. Tant és així que quan avui dia es parla d’espiritualitat quasi inconscientment s’associa a la natura. I una conseqüència n’és la reverència per la vida i per l’univers en general. Per descomptat no convé caure en les exageracions i fer de la terra un deu. No és estrany que això passi. Per internet trobareu nombroses pregàries adreçades al planeta terra.

- De segur que tothom ha sentit parlar de santuari aplicat a un lloc concret de la geografia en el sentit d’un territori protegit. Un santuari de balenes, per exemple. La mateixa etimologia s’empra per designar el santuari tradicional i el seu entorn i un espai que les lleis obliguen a respectar.

- És molt comú que el santuari religiós (fora de la ciutat) es trobi rodejat de naturalesa: arbres, roques, un cel incontaminat... El lloc irradia la pau. La natura sembla cridar els avantpassats i, amb aquests, tot un conjunt de costums i estils de vida. Per això el santuari es pot considerar com un espai a escala del que hauria de ser el planeta sencer.

- En aquest context interessa saber el que ha passat en el santuari de Núria —una vall dels pirineus, a 2.000 metres d’alçada—. Ha estat el lloc on s’ha inaugurat el primer monument en record i agraïment al Papa Francesc per haver donat al món l’encíclica Laudato sí. El Papa insisteix en la idea de que els creients han de recordar que en Jesucrist —el Verb de Déu fet home— l’espiritualitat no està desconnectada del propi cos, ni de la natura, ni de les realitats del món (Ibid 216)

La importància que ha adquirit l’ecologia és de caràcter transversal. Naturalment, afecta també els santuaris i amb més raó que altres àmbits. Els santuaris normalment es troben situats en llocs fora de la ciutat, rodejats de natura.

2. Llocs sagrats o experiències històriques?

A l’Antic Testament els santuaris tenen un fort relleu. Són llocs privilegiats de trobament amb Déu. Però també hem de dir que la revelació bíblica evoluciona i les relacions entre Déu i el poble s’espiritualitzen i interioritzen. Progressivament es pren consciència de la presència de Déu en l’àmbit de la vida de la persona i el poble i l’accent es posa sobre el trobament personal més que sobre el lloc on esdevé. Es parlava sovint del temple, el santuari, el desert i de Jerusalem. Tanmateix des de que Crist ha ressuscitat aquests llocs són merament funcionals. El Crist present en la comunitat serà l’únic i definitiu santuari. 

Cert que la idea del lloc sagrat està fora de l’òptica de l’evangeli. Jesús declara superat el culte local i demana una adoració en l’esperit (Jn 4,23ss). No hi ha llocs sagrats que ens garanteixin la presència de Déu i menys que puguem manipular aquesta presència. Vol dir això que el santuari deixa de tenir sentit? Convé fer algunes precisions al respecte. En el cristianisme es parla del santuari com a lloc sagrat i no per això es torna enrere en la teologia bíblica.

La peregrinació cristiana més que a la recerca d’un lloc va a la recerca de la història. En la peregrinació l’objectiu no és tant el lloc geogràfic com l’esdeveniment salvífic. L’espai en certa manera empresona l’home, mentre que la història li eixampla els horitzons. En cert manera ’allibera i l’humanitza. La peregrinació ha de ser considerada com un esdeveniment que s’inscriu en la història de la salvació tenint ben presents les seves dimensions memorials i escatològiques. 

El santuari es serveix d’una forma de religiositat popular que pot tenir alguna semblança amb una religió primitiva. Ara bé, a través dels signes de la religiositat popular actualitza —memorial— el que Déu va actuar en altres temps.

D’altra banda la història es relaciona necessàriament amb un espai. D’alguna manera ha d’incorporar-lo en la seva concepció. De fet l’Església és el poble de Déu en camí, que viu en l’espai i el temps. Aquesta estructura forma part de la seva essència De manera que cal tenir ben presents la història i la geografia. L’espai i la geografia remet als fets que hi han esdevingut i que els han marcat. Per tant remet a una llengua, uns costums, unes vivències religioses. 

Amb una paraula, remet a una història. I així tenim que la geografia no s’oposa a la història, sinó que esdevé una condició per tal que hi hagi història. Aquesta ha de succeir a qualque banda! Seguim dient que és important el trobament existencial de la persona amb Déu, més que el lloc. Afirmam que no hi ha llocs sagrats que garanteixin la presència de Déu ni la seva protecció, com pretenien els jueus respecte del temple. Ja els profetes ho deixaren clar. Ara bé, sí que hi ha indrets on han tingut lloc vivències i experiències i que tenen un caràcter funcional important. Llocs on la gent es troba, recorda els avantpassats i admira la natura de l’entorn. 

Més encara. Hem sentit parlar de llocs teològics, que són els àmbits, els espais, els esdeveniments que fan reflexionar particularment sobre la vida i la transcendència. Un santuari és un lloc teològic en el sentit que ens impulsa a reflexionar sobre el sentit de la vida i del més enllà de les persones que hi peregrinen i que un dia el van construir moguts per la fe i les seves experiències. El santuari és un lloc teològic perquè pertany a la història i a la geografia de la salvació. 

La natura bé es pot considerar un missatge sagramental. És un primer pas en el diàleg que la persona estableix amb el misteri. Després d’aquest primer pas en poden seguir d’altres. El paisatge, amb tot el que el configura —les roques, els arbres, el cel blau, el mar, les serralades— són vestigis, petjades de l’Absolut. Davant la natura l’home es sent petit, davant la bellesa s’extasia. És una experiència religiosa típica de la dependència i de l’epifania. Recorda el ben conegut tremendum et fascinans.

Molt sovint els santuaris s’instal·len al cim d’una muntanya Hi ha uns motius que ho han determinat. Motius molt arrelats en l’ànima dels habitants del lloc. Es tracta de fets molt vius que convé tenir presents en la pastoral. Pelegrinatge, santuari i ecologia han d’anar junts en el camí de la salvació que fa l’home d’avui. (continuarà)