3. El santuari i el paisatge que l’envolta
Un aspecte essencial
del santuari (excepte els urbans) consisteix a desvetllar i fer créixer
l’emoció de la persona (cristiana) davant la creació. Tot i que el cristianisme
sigui una religió més aviat històrica que no natural, hi ha certament lloc per a
l’admiració de la natura. El paisatge, que en darrer terme ens remet al
Creador, esdevé una finestra que ens permet entreveure’l. En efecte, el bosc,
les pedres, els torrents, el cel blau bé es poden considerar com un
precatecumenat, el llindar d’un vincle que ens lliga més a Déu i els germans.
En un pas posterior
vindrà la litúrgia que també té molt a veure amb l’acció de gràcies,
l’eucaristia, la gratuïtat, l’admiració. Tot plegat ens allibera de l’urbanisme
asfixiant, del sedentarisme empedreït i ens fa tastar la bellesa del paisatge,
juntament amb el goig de la germanor, potser de la taula comuna, de la
pregària.
 |
| Ca S'Amnitger entre la naturalesa i la pedra en sec |
El santuaris
normalment combreguen profundament amb el paisatge de l’entorn. I el mateix es
pot dir de molts monestirs. L’entorn es va escollir acuradament. En certa
manera culminen i consagren l’entorn on s’han construït. Bé podríem dir que són
com una paraula feta natura. O com les “llavors del Verb” fetes pedra. Ben cert
que en el llibre de la natura hi ha llavors que poden fecundar el camí cristià
si troben una terra bona, és a dir, una acollida plena d’admiració i absent de
prejudicis.
Mirades les coses
en perspectiva, es pot afirmar que els paisatges d’Europa s’han humanitzat i
cristificat gràcies als santuaris, ermites i oratoris sembrats per tots els
territoris al llarg de segles. Espais inhòspits i allunyats s’han anat
configurant amb rostre humà que vol esdevenir un rostre cristià.
La cultura impulsada
per la set de tenir, sense límit, és la causant de l’espoliació i destrucció de
la natura, mentre que la cultura contemplativa i genuïnament cristiana fa
transparent la natura fins a entreveure al seu través el misteri de la creació.
Una de les proves és precisament la construcció d’ermites, esglésies,
monestirs, santuaris... El santuari és el resultat final d’un paisatge i un
edifici. La natura i la tècnica es donen la ma de manera fecunda i amistosa.
En aquest context
bo serà recordar les paraules de Joan Pau II quan va visitar Montserrat
(07-11-1982):
La visita a Montserrat associa
en unitat molt estreta els valors de la peregrinació religiosa amb els encisos
de la meta mariana al cim de la muntanya, on el cel es fon amb la terra. La
pujada al santuari en un marc orogràfic suggestiu. Montserrat es pot
qualificar, com altres monestir, com a signe de Déu, de la seva irrupció en la
història humana, en tant que representa un memorial del misteri de l’Encarnació
i la Redempció, en consonància meravellosa amb aquesta vocació tradicional i
sempre actualíssima de tots els santuaris de ser una antena permanent de la
bona nova de la nostra salvació. L’ambient invita irresistiblement a la
pregària, que és una necessitat pels pelegrins que han pujat la muntanya. El
càntic al Creador brolla espontani als nostres llavis: és un deure d’agrair amb
amor filial els seus dons generosos, també en nom dels nostres germans... Que
la muntanya santa, Senyor, sigui bosc d’oliveres, sigui sagrament de pau.
Els pelegrinatges
són una constant de la història de les religions, endemés d’estar molt
vinculades a la mentalitat popular. I és que es tracta de quelcom
d’antropològic: el desig d’endinsar-se en la natura, de trepitjar uns llocs on
els avantpassats tingueren fortes experiències de Déu i on potser s’esdevingueren
fets que els marcaren intensament. Res d’estrany que el cristianisme també hagi
fet seu l’amor per la peregrinació i pel santuari.
Convé tenir present
que el santuari implica tot sovint la peregrinació i aquesta remet a tot un
simbolisme molt ric: el camí del pelegrí remet al viatge interior. Implica la
conversa entre els companys de ruta, l’aliment que es comparteix, la pregària,
la contemplació silenciosa.
Pel que fa a la
contemplació Ramon Llull convida a admirar, lloar i meravellar-se de les coses
amb que Déu ha omplert el món. Conclou convidant a una bellíssima, gratuïta i
agraïda contemplació per abastar amor. En aquesta mateixa línia els franciscans
de l’Edat Mitjana segurament projectaven l’experiència personal de S. Francesc
que era un poeta i un admirador de la bellesa excepcional. En efecte “en la
bellesa de les criatures hi veia el bellíssim”. I qualsevol ens te alguna
característica bella, per minúscula que sigui.
Deia Dostoievski
que no podem viure sense pa, però tampoc sense bellesa. Una bellesa que és més
que estètica, doncs conté una dimensió ètica i religiosa. Jesús és un sembrador
de bellesa. Afirmava que “Jesús era un exemple de bellesa i la va injectar en
l’ànima de la persona per tal que a través de la bellesa tots es sentíssim
germans”. L’autor va deixar escrita la tan citada frase: “la bellesa salvarà el
món” (En el llibre l’idiota).
De part seva el
Papa Francesc ha donat gran importància a la “via pulchritudinis”. El missatge ha de ser bo i just, però també
bell, doncs només així arriba al cor de les persones i suscita l’amor” (L’alegria de l’evangeli, 167).
És necessari que
l’Occident recuperi les dimensions estètiques de la fe i del sentit de la
festa. Mentre alguns —afectat pel pessimisme o el maniqueisme— semblen pensar
que les coses o els esdeveniments no poden ser bons si són agradables, cal
afirmar ben fort que la bellesa forma part de la bondat. Perquè la bondat és
bella.
És habitual parlar
de Déu com a Creador. En canvi se’n parla molt menys del Déu que descansa (el
dia de dissabte). Però el descans contemplatiu i admiratiu és la culminació de
l’activitat creadora. Després de crear, cal admirar i descansar. Atès que els homes
som imatge de Déu també hem de ser creadors o, millor dit, creatius, però no
menys ociosos en el sentit de respectar les coses, admirar-les i comportar-nos
amb respecte davant el que Déu ha fet per nosaltres i del que els avantpassats
ens han llegat en benefici nostre.
Molts aplicacions
es dedueixen d’aquesta idea. El temps lliure no s’ha de contaminar amb el
negoci que, com diu l’etimologia, és la negació de l’oci. Quan la contaminació
arriba aleshores no tenim temps per a res que valgui la pena. En lloc de
contemplar la natura miram la televisió. En lloc de caminar es fa footing. L’esport no es fa per plaer,
sinó per augmentar el múscul. Per cert aquesta contaminació té a veure amb una
certa agressivitat contra la naturalesa. Per tant hem de viure més
contemplativament, més en contacte amb la natura que relaxa i proporciona
plaer. El santuari hi té el seu lloc en aquesta nova perspectiva. És tot un
paradigma del que hauria de ser la vida humana en el planeta.
4. L’ecologia integral exigeix la justícia
Encara que sembli
estrany, la pastoral dels santuaris ha d’anar més enllà dels santuaris. No es
tracta només de salvar la natura pels beneficis utilitaris que hi podem trobar.
És a dir: la natura que ens permet estudiar arbres i animals. O la que ens
facilita l’esport i el relaxament.. O la que ens proveeix del plaer estètic de
la contemplació. Per descomptat que això està molt bé, però seria del tot
injust parar ben bé la taula de la natura només per uns quants, sense lluitar
per tal que tothom en pugui gaudir.
En aquest sentit el
Papa Francesc parla molt clar en el capítol IV de l’encíclica Lloat sigueu. Es refereix a una ecologia
integral. Concretament esmenta l’ecologia ambiental, econòmica, social,
cultural... Tota l’encíclica en realitat es pot llegir des d’aquesta clau. No
un respecte a la naturalesa perquè es conservi neta i agradable, sinó un
respecte al ser humà, l’escenari del qual és la naturalesa. Tot ser humà ha de
poder rebre els beneficis de tot ordre que proporciona la natura.
 |
| Arribada al santuari amb la muntanya al fons |
La carta de S. Pau
als romans afirma que la creació anhela amb impaciència la manifestació dels
fills de Déu. Ara està sotmesa, però manté l’esperança de la seva alliberació
per poder participar de la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Tota la
creació gemega i també nosaltres, però anhelam la gràcia de la filiació, la
redempció del nostre cos. En l’esperança hem estat salvats.
Els símbols
pasquals per excel·lència —la llum, el foc i l’aigua— estan presos de la natura
i són essencials per a la vida de cada dia. Aquests símbols ens diuen que hem
de canviar les actituds i les idees. Res d’afavorir i menys obsessionar-se per
coses supèrflues, per un consumisme exaltat. I sí cultivar les coses
necessàries: una vida senzilla i austera, una natura respectada. El llum, el
foc i l’aigua que jo no malgasti seran vida per als altres.
Una conseqüència
del que deim aplicada als santuaris és que aquests i el seu entorn han d’evitar
els grans muntatges i les actituds falses. Limitar al màxim tot el que sigui
brutor, pol·lució i mal tracte de la natura. Sobrietat i netedat podria ser l’eslògan.
Hi ha antisignes que cal evitar, com donar la impressió de que s’aprofita
l’acumulació de la gent per fer negoci. Convé igualment evitar vendre productes
innecessaris i menys si no tenen algun caire artístic.
Dit positivament,
es tracta de cultivar la sensibilitat ecològica i el bon gust. Harmonitzar les
relacions entre natura i cultura, potenciar la netedat i el que produeix
bellesa. Afavorir l’artesania arrelada en els costums dels avantpassats, tenir
cura dels monuments. Posar en relleu la importància del paisatge. També hi
caben en aquest línia els versos populars, les cançons tradicionals amb
missatge valuós...
Manuel Soler Palà, msscc
No hay comentarios:
Publicar un comentario