Vocabulari de Setmana Santa

CREU.- Instrument per acabar amb els condemnats a mort en els temps dels romans. Jesucrist hi morí per no saber ser flexible, negociador i pactista amb els seus adversaris. Poc a poc la creu ha estat substituïda (a mida que els homes s’han anat refinant) per la forca, l’afusellament, la cadira elèctrica, la cambra de gas, etc. La creu ha esdevingut símbol del cristianisme, però alhora ha anat perdent totes les arestes i asprors. S’ha convertit en un objecte d’ornamentació al coll de les persones respectables. També les jerarquies se l’han penjada al coll per assabentar la gent del rang que ocupen.

TOMBA.- Lloc on depositar les despulles humanes. Ha adquirit gran celebritat la tomba de Jesucrist, així com la llosa que hi havia al seu davant. Se sap que el seu propietari era un home que es posà decididament de part de Jesús... quan va ser mort. L’horabaixa del divendres sant aquella tomba feia presagiar la fosca perpètua a l’entorn del condemnat a mort. Però el diumenge, tres dies més tard, degué passar quelcom d’extraordinari, massa enlluernador per poder-ho examinar amb tota objectivitat. El fet és que d’aquest dia ençà els deixebles perderen la por i començaren a construir una Assemblea, dita Església. Encara avui dia aquesta obra manté la vitalitat malgrat els atacs dels de fora, les debilitats dels de dins i els desencerts dels de dalt.

SERVEI.- El Diumenge de Rams, inici de la Setmana Santa, Jesús escoltà crits d’entusiasme dels llavis del poble. El Divendres Sant escoltà crits de menyspreu sortits de les mateixes boques que l’havien aclamat. Jesús era allà per tal de complir la seva missió de servir, colcant sobre una somera. Els seus seguidors també apel·len sovint al servei. Però no els és tan indiferent el lloc des d’on servir. Prefereixen fer-ho des dels despatxos importants i les poltrones apelfades. De fet mai no hi ha necessitat de lamentar candidatures per a les altes jerarquies.

SOFRIMENT.- Dolors i turments, tant físics com morals, patits pel Crist en la setmana cruel, també coneguda com a Santa. Cal destacar que la mort de Jesucrist no ha estat la més dolorosa en la història de la humanitat, tal com piadosament s’ha dit i escrit. Ell estava al marge de tot tipus de competició. Tampoc no sofria per sofrir o per acaramullar mèrits. Els turments els hi infligien uns homes en nom de la justícia i la divinitat. Els hagués pogut evitar tornant enrere, cedint, mostrant-se més diplomàtic. Però no volgué consensuar amb aquestes condicions.

RESURRECCIÓ.- El dogma més decisiu del cristianisme, la veritat de la qual el creient xucla la saba necessària per no defallir. Això en teoria. El fet és que els seguidors del segle XX semblen més propensos a adorar i a magnificar el Crist mort en creu que el Crist ressuscitat en glòria. Tal volta per allò que deia Schweitzer: “És evident que un Senyor mort no ofereix gens de perill, però tampoc no serveix per a res”. Més encara, s’observa una clara tendència al llarg de la història a eliminar els homes molestos. I després (per tal de tranquil·litzar les consciències?) pujar-los a l’altar. Fins i tot conté una certa lògica: abans de donar culte als màrtirs, cal fer màrtirs; abans de revisar els processos, cal fer processos.

PERDÓ.- Acció difícil, que requereix una gran generositat de cor en qui és capaç de fer-la. Molt més si cal perdonar aquella gent que el Diumenge de Rams s’esgargamellava aclamant-lo i que després canvià de signe la cridòria. “Perdona’ls que no saben el que fan”. Molta de comprensió, una enorme tendresa i una bona dosi d’intel·ligència es necessiten per entendre la fràgil sinceritat humana i sobreposar-se a la ràbia que provoca la hipocresia. Exactament el que és capaç de fer un home tan sencer que és Déu alhora. I precisament el que poquíssims humans són capaços de fer.

ALEGRIA.- El sentiment que hauria de regnar, per exemple, a l‘Eucaristia de la Vigília Pasqual. Cas que hi fos, però, es dissimula molt. Les paraules diuen, és ver, que “la meva ànima exulta de goig” i es tripliquen els al·leluies. Tanmateix hom mira la nau del temple i el goig per “el dia que ha obrat el Senyor” no es veu enlloc. Entre les paraules i les actituds es detecta un desfasament. Motiu? Tal volta que en no viure a fons el missatge cristià, el sentiment de goig al qual convida la litúrgia resulta massa oficial. O potser que, en no sofrir profundament la tragèdia de la mort, tampoc l’alegria que comporta la Resurrecció no pot tenir res d’eufòrica.

Manuel Soler Palà, msscc