Notícies de la Casa pairal dels mallorquins. Pregar a la Cambra santa. Teologia i espiritualitat de la Moreneta de Lluc.

lunes, 24 de julio de 2017

El fenomen del turisme religiós

Santuari de Lourdes
Qui acudeix el santuari? No deixa de ser interessant i profitós saber-ne el perfil. Tot i que finalment un s’ha de resignar a una resposta imprecisa. Mentre fa mig segle encara quedava clar que al país hi havia catòlics i no catòlics, ara l’assumpte s’ha enterbolit. Anys enrere al santuari hi acudien els que tenien fe per tal d’agrair beneficis rebuts, demanar favors o complir promeses. Als ateus o adeptes a altres religions —numèricament poc nombrosos— no se’ls ocorria anar-hi. 

En el nostre temps els santuaris són punts de destinació on hi acudeixen catòlics practicants, no practicants i esporàdicament practicants. També hi van escèptics, ateus i gent que no sap exactament a quina categoria pertany. Al santuari hi trobam turistes que volen conèixer món, amants de l’art, gent que vol pau i tranquil·litat. Per descomptat que el segueixen visitant els pelegrins de sempre. 

Visitants de tots els perfils

Hi ha factors que expliquen la gran diversitat de persones que arriben al santuari. En primer lloc, la gent avui dia es mou molt més que anys enrere. Atès que ha augmentat la demanda, s’ha adequat l’oferta, i molts santuaris adopten les condicions apropiades per atreure visitants. Per posar un exemple, Montserrat és un punt clar de destinació de turistes. Les agències turístiques exploten l’encís de la muntanya i el seu entorn. A més petita escala el mateix es pot dir de Lluc a Mallorca o del Toro a Menorca.

El camí de Santiago el fa molta gent que no assumeix les actituds tradicionals del pelegrí. L’anomenada del camí, les nombroses possibilitats d’allotjament, l’al·licient de contemplar art romànic i l’exercici corporal que suposa son motivacions que de religioses en tenen poc. Però decideixen la gent a posar-se en camí. Està clar que el pelegrí no cerca el mateix que el turista, per bé que ambdós recorrin els mateixos camins, contemplin el mateix paisatge i s’ajuntin en el mateix hostal. 

Un altre factor que empeny al santuari i que dificulta la classificació del visitant és la diferent situació corporal i anímica que viu cadascú. Hi van joves i vells, nens i adolescents escolars, matrimonis amb fills, malalts i acompanyants, preveres i religioses. Hi ha qui cerca consolació, mentre d’altres volen mantenir una tradició familiar. Alguns donen sortida als sentiments de devoció popular i altres van darrera un ambient que els ajudi a aprofundir la seva experiència espiritual. L’estètica, l’art o el paisatge també hi juguen un paper gens secundari. Certament encara hi ha grups que es dirigeixen al lloc com a parròquia o col·lectivitat que vol viure la fe.

Santuari de Guadalupe
El lloc on s’aixeca el santuari determina també en part el perfil dels visitants. Un santuari al bell mig d’una gran ciutat —els Desemparats a València, el Pilar a Saragossa— condiciona d’una altra manera que un santuari aixecat al cim d’una muntanya, allunyat de la població. El lloc, per altra banda, es correspon amb el caràcter de la població. I així és d’esperar que l’ambient sigui ben diferent al Rocío de Huelva que a Arantzazu del país basc. No menys incidència té que el santuari interessi l’àmbit d’un poble, d’una comarca, una regió o tot un Estat.

Un factor que també compta a l’hora del desplaçament de visitants, siguin pelegrins o turistes, és l’atenció o servei que el santuari està capacitat per donar. N’hi ha d’habitats per una comunitat religiosa o monàstica. Altres estan ben dotats amb un equip de responsables. En canvi la majoria es localitza en llocs aïllats i tenen un donat per tota estructura de servei. O potser les portes romanen tancades. 

Davant tants condicionaments i circumstàncies, enfront de tantes diferents expectatives, es fa urgent i necessari reflexionar l’oferta que s’ha de triar i els serveis que cal oferir.

Pelegrinatge i turisme religiós

El turisme religiós augmenta en els països més desenvolupats. Els estudis conclouen que un 20% del turisme mundial el mou el que es pot qualificar com religiós. S’aventura que els centres religiosos reben cada any 235 milions de persones, cristianes la major part. Són ben coneguts els santuaris que més gent atreuen. Els interessats en els tema aventuren que la majoria de llocs de peregrinació en el cristianisme —un 80%— tenen a veure amb el culte a la Mare de Déu. 

Quins són els trets que configuren el turisme religiós? És veritat que tant un turisme com l’altre pressuposen que el viatjant disposa del temps i els recursos necessaris. Ambdós gèneres d’activitat trenquen amb la rutina ordinària, però les diferències són clares. Sobretot les motivacions son ben diferents. La peregrinació —a peu o en vehicle— vol ser un camí vers la recerca de Déu i vers l’experiència religiosa. Té a veure amb el perdó, l’acció de gràcies, el compliment d’una promesa, l’inici d’un nou estil de vida... El pelegrí s’interessa pels llocs sagrats pel fet que tenen un caràcter religiós i no mostra l’interès principal en la cultura o l’estètica. Li interessa participar de les celebracions cultuals.

Santuari de la Aparecida
En el llenguatge col·loquial l’expressió recent de turisme religiós s’associa a una certa frivolitat. En canvi la imatge del peregrí es legitima per ella mateixa, sense necessitat d’explicacions ni justificacions ulteriors.

Manuel Soler Palà, msscc

No hay comentarios:

Publicar un comentario